Reivindicar i posar en valor la feina del comunicador corporatiu sovint és complicat. Tot i que no és la gran majoria, alguns periodistes ens consideren a nosaltres, els PR, com a periodistes de “segona classe” o “propagandistes”. No seré jo qui busqui confrontació amb els col·legues de professió, ni tampoc faré una defensa de la meva feina, ja que el meu blog va ple de post en aquest sentit.
El que sí m’agradaria aclarir és que la feina d’un comunicador corporatiu o periodista de font no és aconseguir que el mitjà publiqui fil per randa la seva nota de premsa. Almenys, aquest no és el meu objectiu. La meva feina passa per informar i transmetre dades seguint la mateixa ètica professional que els periodistes de mitjà. L’objectiu és facilitar la feina del periodista i construir ponts entre la companyia o institució i el mitjà de comunicació. I la nota de premsa és la millor manera per entendre’ns entre col·legues que hem estudiat en la mateixa Universitat i que utilitzem el llenguatge periodístic.
Si algú considera que els mitjans de comunicació són cada cop de més baixa qualitat en els seus articles –opinió que jo no comparteixo-, que no busqui culpables en les empreses i administracions. Hi ha qui pensa que la proliferació de comunicadors corporatius fa que els mitjans s’omplin d’articles “publicitaris”, d’opinions massa institucionals i poc contrastades. Si això és així –ja us he dit que no ho comparteixo-, es deuria a una hipotètica mala pràctica d’alguns col·legues periodistes de mitjà; i no culpa dels periodistes de font. Els redactors han de contrastar, verificar i aportar valor afegit a la informació que han rebut en format de nota de premsa. Així és com funciona el sistema periodístic a casa nostra.
Que un periodista agafi una nota de premsa meva i la publiqui exactament igual, utilitzant el mètode del “copy-paste”, a mi no em molesta gens. El meu redactat no és copyright; ben al contrari (això sí: si el periodista signa l’article amb el seu nom queda lleig...) Però el “ctr+C” i “ctr+V” no és la millor manera ni de garantir la millor informació als lectors ni de posar en valor la feina del periodista, just en el context en el què ens trobem –la comunicació 2.0- on qualsevol pot ser transmissor d’informació.
En qualsevol cas, si algú és culpable del “copy-paste” aquesta seria la crisi econòmica, que ha propiciat que la majoria de mitjans de comunicació hagin retallat les seves plantilles. Els diaris se segueixen publicant, els informatius continuen emetent-se... però amb menys professionals fent-ho possible. La retallada de llocs de treball podria fer aflorir aquest mètode de treball, tot i que la meva experiència diària em demostra que només succeeix en casos molt puntuals.
De totes maneres, si algun comunicador corporatiu té curiositat, pot utilitzar la web churnalism.com per comparar notícies publicades amb la seva nota de premsa, per poder veure fins a quin punt s’assemblen. Segons alguns mitjans, en els casos més extrems el resultat ha demostrat que algunes notícies publicades al Regne Unit van reproduir al 90% el contingut de la nota de premsa. Fins i tot hi ha qui ha fet la prova de difondre notícies falses per veure la repercussió en els mitjans. Podeu veure l’experiment aquí.
No voldria acabar el post sense reivindicar la feina i bona pràctica de la gran majoria de periodistes, tant de mitjans com de font, que treballen amb ètica i professionalitat i que compleixen amb la funció social del periodisme.
Fa uns dies parlava amb un bon amic del pessimisme i el negativisme imperant als mitjans de comunicació de casa nostra. Es tracta d’un etern debat: els mitjans han de limitar-se a explicar la realitat -tot i que sabem que aquesta realitat és realment dolenta....- o també són responsables de generar il·lusió i contagiar d’entusiasme la societat? He de confessar que no puc defensar fermament cap de les dues posicions: com a informadors, els mitjans han d’explicar la realitat, sigui quina sigui. Però, en un context tan negre com el que vivim els darrers anys, també han de donar importància a les (poques) notícies positives que tenim. I us ben asseguro que existeixen.
En l’oceà fosc i profund d’atur, deslocalitzacions i tancaments d’empreses també es troben projectes il·lusionants i esperançadors, que naveguen a contracorrent enmig del temporal. Aquest matí, la companyia sueca IKEA ha posat la primera pedra del nou projecte comercial a Sabadell, en un acte en què ha estat present l’alcalde, Manuel Bustos; el Delegat de Govern de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, Salvador Jorba; la directora general adjunta d’IKEA Ibérica, Danielle Seguin, i el director d’Expansió de la companyia. Es tracta de la tercera botiga d’IKEA a Catalunya i la més gran d'Europa, que compta amb una inversió de 60 milions d’euros i que es troba en una immillorable situació: al bell mig de la “segona capital” de Catalunya, a Sabadell, al nou parc empresarial de Sant Pau de Riu-sec.
IKEA Sabadell serà una realitat a l’estiu de 2012, quan obri portes i doni feina directament a més de 400 persones i a 100 persones indirectes. Però els seus beneficis es poden començar a fer evidents ja mateix, ja que durant les obres de construcció de l’edifici es preveu ocupar uns 500 llocs de feina. Realment és tracta d’una notícia magnífica per a Sabadell i per a Catalunya, que he tingut l’honor de comunicar, ja que m’he encarregat de gestionar la premsa i la difusió de l’acte. Una notícia que, malgrat la pluja, ha reunit a Sabadell Parc Empresarial una important expectació mediàtica i que de ben segur tindrà una bona cobertura en els mitjans durant els propers dies. Una notícia que ens ajudarà a alleugerar el tsunami de pessimisme que envaeix la premsa del nostre país.
Aprofito per agrair, molt sincerament, a l’Ajuntament de Sabadell per aconseguir portar a la ciutat al 3r IKEA de Catalunya i per fomentar la contractació de veïns i veïnes de Sabadell mitjançant la signatura d’un conveni amb IKEA. I a la multinacional sueca, gràcies també per confiar en mi en aquest important projecte.
Benvinguts a la república independent de Sabadell!
Estrenem any i nova dècada. I en comptes de formular propòsits impossibles d'aconseguir o d'iniciar col·leccions inútils, he intentat resumir en deu punts el que, sota el meu punt de vista, és la clau i el futur de la Comunicació Corporativa en la nova dècada que estrenem. Un decàleg personal que decideixo compartir i sotmetre a la vostra opinió, enriquiment i crítica. Aquestes són, al meu entendre, les claus de la Comunicació Corporativa de la nova dècada:
1.- La interacció, el diàleg. De "controlar" a "escoltar"
L'efectivitat de la comunicació corporativa en el nou context 2.0 passa per situar l'empresa o institució en el mateix pla d'igualtat que els seus públics. El model de comunicació bidireccional empresa-mitjà no té sentit en un món on tothom pot ser emissor de missatges i generador d'opinió.
Les empreses no poden continuar basant la seva gestió de la comunicació en la generació i enviament de notes de premsa als periodistes. Els directors que no entenen que aquest model ha caducat és frustrant per a un Comunicador Corporatiu, però la nostra feina també és explicar i fer entendre que ha arribat el moment en què les empreses han d'escoltar els seus públics, entendre què volen, saber què pensen... i a partir d'aquí, definir l'actuació en Comunicació.
2.- El periodistes de mitjà no són els nostres únics destinataris
El gestor de la Comunicació Corporativa en qualsevol organització ja no només s'ha de dirigir als seus col·legues periodistes. La comunicació 2.0, entre d'altres coses, possibilita que qualsevol pugui ser emissor de missatges, pel que els nostres receptors hauríen de ser també persones "actives" social i mediàticament parlant, com ara els bloggers. L'enviament d'una nota de premsa haurà d'estar acompanyada d'altres accions, com ara twits o posts en xarxes socials o blogs, relacions públiques, etc. I tot, adaptant el mateix missatge a la tipologia de destinatari i al canal.
3.- La premsa continua (i continuarà) sent un actor important
Malgrat tot, i sense ser contradictori amb tot el que hem dit fins al moment, crec que els mitjans de comunicació tradicionals continuaran sent els grans referents i creadors d'opinió i, per tant, seguirant tenint una posició destacada en el món de la Comunicació.
Els mitjans, però, han d'entendre també que el joc ha canviat per a tots i, per tant, han d'obrir-se també a escoltar i fer participar als seus lectors.
Per a nosaltres, els Comunicadors Corporatius, els mitjans de comunicació i els periodistes de mitjà seguirant tenint molta importància, pel que hem de seguir potenciant la relació i el contacte professional i personal entre els comunicadors/Dircom/periodistes de font i els de mitjà. Apendre els uns dels altres, conéixer les nostres pràctiques i els problemes que tenim ens ajudarà a adaptar-nos (uns i altres) al nou escenari comunicatiu que estem començant a viure. Per cert: la immediatesa és un factor clau en aquest nou context.
4.- Les empreses no poden escapar de les xarxes
Ja és una realitat. Tot i que moltes empreses i organitzacions es resisteixen encara a entrar a les xarxes, el futur passa per compartir espais comuns amb els targets objecitu. Sovint penso que la situació actual podria assimilar-se a temps passats, com ara el naixement de la televisió o d'internet.
No voler entendre (i fins i tot demonitzar!) que l'entrada a les xarxes socials és indispensable és viure en un altre món o bé no tenir ni idea de Comunicació. El 2.0 implica interactivitat i, per tant, compartir espais i aprofitar comunicatívament tot el potencial que la xarxa té. En la darrera vaga de controladors aeris va ser més fàcil contactar i parlar amb algunes aerolínies a través de Twitter que per telèfon. L'aposta que les grans empreses estan fent per comptar dins de la seva organització amb un Community Manager demostra la importància que la presència de les empreses a les xarxes no és una moda passatgera, sinó el present i futur.
5.- Capacitat d'adaptació. Tot canvia. Cada cop més ràpid.
Fa 6 anys que vaig acabar la Llicenciatura. I fa 4 que vaig finalitzar el Màster de Comunicació Empresarial i Institucional. Des de llavors fins al dia d'avui el sector de la Comunicació ha patit molts canvis. S'han oberts noves oportunitats i han sorgit també noves pors. El que sembla clar és que tot canvia, i cada cop més ràpid, pel que la capacitat d'adaptació i d'aprenentatge dels Comunicadors Corporatius és bàsic. La formació contínua és la millor arma que tenim per lluitar contra l'analfabetisme comunicacional.
6.- La personalització en un context cada cop més global i massiu
La globalització i massificació de la comunicació, paradògicament, fa necessària l'individualització i personalització dels missatges. Indentificar els diferents targets i adaptar el concepte a comunicar al canal i tipologia de destinatari és essencial per ser efectiu. La quantitat d'inputs comunicatius que rebem al llarg del dia fa necessària aquesta personalització que possibilita la "discriminació positiva" de missatges.
7.- No oblidar que l'empresa comunica sempre
Tingui o no un departament o responsable de Comunicació, qualsevol empresa o institució comunica sempre. La seva actitud amb els clients; els seus productes o serveis; la seva activitat i la manera de desenvolupar-la... tot comunica. Això és ara i ho ha estat sempre, però cal no perdre-ho de vista tampoc en aquesta nova dècada que encetem. Si l'empresa comunica contínuament amb el seu comportament diari, no atorguem a la gestió de la Comunicació Corporativa la responsabilitat d'arreglar certs contratemps o crisis. La Comunicació Corporativa no salva vides, sinó que canalitza, optimitza i difon la imatge que té l'organització. Pel que si aquesta és bona, molt millor.
8.- La comunicació interna també és estratègica
No podem oblidar un dels públics principals de qualsevol organització: l'intern. Els propis treballadors o col·laboradors no poden enterar-se del que està passant a casa per les notícies que surten als mitjans. La cohesió interna i el bon ambient és fonamental per desenvolupar la feina amb ganes, il·lusió i professionalitat.
Una empresa que discrimina i no informa com cal internament difícilment podrà projectar una imatge positiva de sí mateixa. Aixi doncs, l'efectivitat en la comunicació externa depèn, en gran mesura, de tenir una bona i compromesa política de comunicació interna.
9.- Lluitar contra l'intrusisme. Fer-nos valorar.
L'intrusisme professional és un dels mals més importants del nostre sector. Els comunicadors corporatius patim, massa sovint, l'intrusisme que no existeix en altres camps profesisonals. Per què ningú discuteix un escrit d'un advocat? Per què tothom vol ficar cullerada en les feines que fem els comunicadors? Tothom pot opinar sobre el nostre camp tot i no tenir ni idea?
La nostra credibilitat depèn en gran mesura de la força i reivindicació de la nostra tasca professional. Per tant, hem de fer entendre a les organitzacions que és fonamental que els responsables de Comunicació siguin Llicenciats Universitaris en Comunicació o Periodisme o bé persones amb una experiència constrastada en el sector. Els valors, l'ètica i el rigor periodístic només s'aprenen en la Facultat de Comunicació.
En aquesta nova dècada, haurem de lluitar per posicionar la Comunicació Corporativa en l'organigrama de l'empresa. I ocupant el lloc en el què ha d'estar: un staff de direcció general o bé en primera línia de direcció, participant actívament de l'estratègia de l'organització. I, en un estadi menor, reivindicar uns salaris i remuneracions lògics i justos, a l'alçada de la feina professional que desenvolupem (periodistes i comunicadors) i mai inferiors als que cada any publica el Col·legi de Periodistes de Catalunya.
10.- L'essència de la comunicació corporativa no varia
En aquest decàleg he parlat de canvis que implicaran (si no impliquen ja) petites midificacions en els rols dels periodistes, tant de font com de mitjà. Però l'essència de la comunicació seguirà sent la mateixa. El que s'ha estudiat tota la vida a la Universitat segueix tenint valor, ja que el que canvia és la manera i el canal, però no l'objectiu ni els valors.
El 2.0 no és ni el futur ni cap novetat. Ja és el present. Sense cap intenció d'establir càtedra ni de crear opinió (no sóc cap expert en la matèria), he pensat que ja tocava dedicar un post a aquest fenònem cada cop més important, pels que ens dediquem a la Comunicació (sí, amb majúscules) i que encara no sabem ben bé a on ens portarà.
Coneixeu l'Eskup? L'Eskup és la nova eina que, des del passat més de juny, incorpora la versió on-line del diari El País. Amb l'Eskup, els usuaris, prèviament registrats, poden contribuir -mitjançant 280 caràcters- aportant informació i opinió en temps real, a més d’altres funcionalitats pròpies de les xarxes: seguiment de persones i temes, fer comentaris de notícies, sincronització amb les dues xarxes socials per excel·lència (Facebook i Twitter), entre d'altres.
Sota el meu punt de vista, a banda de de les principals avantatges que aquest sistema té (és novedós, socialitzador, interactiu i participatiu), l’Eskup és una magnífica eina per:
Donar un valor afegit a la versió on-line d’El País: no només és una selecció de notícies... tampoc és una còpia de la versió impresa... és una nova eina que permet la participació de tots de forma activa i que ofereix recursos personalitzats que no tenen altres portals d’informació.
Apropar-se al públic juvenil: Els joves, que segons l'EGM són els que més utilitzen Internet, estan habituats a les funcionalitats 2.0 i a les xarxes socials, pel que aquest recurs en xarxa pot ser atractiu per a ells. A més, és també una manera de fidelitzar a aquest target juvenil que no compra El País i que fins ara s’informava a través de les pròpies xarxes o a d’altres portals d’Internet.
Facilitar la informació en temps real: És il·lògic que una notícia d’última hora s’estigui comentant i difonent abans en una xarxa social (per exemple, Twitter) que en les versions on-line dels mitjans de comunicació. Amb l’Eskup, El País guanya immediatesa.
Apropar el mitjà a la societat: Amb l’Eskup, el lector (que ara passa a ser usuari), se sent proper a la redacció del seu mitjà de comunicació de referència i útil, donant informació i/o comentant les aportacions dels periodistes i d’altres usuaris.
I és que l'Eskup és un dels referents locals de l'anomenat "periodisme 2.0" o "periodisme ciutadà". Intentaré, doncs, fer una definició completa del que, sota el meu punt de vista, es l'Eskup: un recurs de socialització de la informació multimèdia dissenyat en forma de xarxa, que permet la participació dels “lectors-usuaris” i la interacció amb el mitjà i que es presenta com una solució de microblogging per als usuaris que, a més, poden sincronitzar-lo amb les xarxes socials més massives: Twitter i Facebook.
LA PARTICIPACIÓ DEL LECTOR ALS MITJANS ON-LINE
Alguns mitjans de comunicació on-line han fet, durant els últims anys, incursions en el terreny del 2.0. La majoria de premsa on-line van iniciar-se obrint la possibilitat de comentar les notícies. Els lectors volen ser actius i comentar les notícies, però va sorgir el problema lligat a l’anonimat: molts comentaris, al ser anònims, eren ofensius i inapropiats i, al final, poc tenien a veure amb la notícia. Amb l’Eskup, aquest problema es resolt, ja que l’usuari ha d’estar registrat per poder comentar notícies. És també el cas, per exemple, de les opcions de comentaris de notícies del portal on-line del diari Avui, on també t’has de registrar (no així en el cas de La Vanguardia, per exemple).
Altres opcions de participació s'han basat en les xarxes socials existents. És el cas, per exemple, de La Vanguardia, que té un compte a Twitter per informar als seus seguidors de les notícies d’última hora. Un pas més enllà proposa la CNN, que permet als usuaris interactuar directament amb els seus periodistes per tal de facilitar-los informació, a través de Twitter.
El “periodisme ciutadà” que permeten aquestes noves eines són de vital importància en països o zones que pateixen censura. La televisió Al Jaazera, a principis de l’any 2009, va posar en marxa una aplicació especial per garantir la cobertura del conflicte de Gaza per part dels seus usuaris: “War on Gaza” permetia informar des el lloc dels fets i geolocalitzar què és el que estava passant en temps real.
L'EVOLUCIÓ DEL PERIODISME O LA FI REVOLUCIONÀRIA?
L’eskup i tots els models de “periodisme ciutadà” converteixen als lectors en "actius" de la informació. Els lectors passen a ser “usuaris”. I els periodistes i usuaris passen a estar en un mateix nivell. La interacció entre periodista i usuari és cada cop més intensa i recíproca: l’usuari informa al periodista i també comenta i critica les seves informacions. L’usuari és, com el periodista, generador d’informació, i el periodista s’informa a través d’ell de les tendències, modes, opinions majoritàries i notícies d’última hora. L’usuari, si em permeteu, es converteix en un “corresponsal local" del mitjà de comunicació, que cobreix allò a on el mitjà no arriba, donant un valor afegit a la professió del periodisme.
El canvi de paradigma (“lector” -> “usuari actiu”) s’emmarca en una tendència global que, gràcies a Internet, està canviant moltes altres coses. És el cas del també anomenat “consumidor 2.0” o “Crossumer”. Igual que el nou usuari dels mitjans de comunicació, el Crossumer passa a ser actiu, opinant i criticant obertament les marques i els productes, creant opinió i influenciant, d’aquesta manera, en la decisió de compra d’altres persones. Us convido a conèixer més a fons la meva opinió en aquest sentit al post que vaig escriure l'any passat.
Seguint amb el “nou periodisme”, crec que podem afirmar sense por a equivocar-nos que Internet no ha acabat ni acabarà amb el periodisme ni amb els mitjans de comunicació. Internet ens possibilitava tenir infinites “columnes d’opinió” i arribar directament a les fonts... però com diu Gustavo Cardoso al seu llibre “Los medios de comunicación en la sociedad red”, “el periodismo continúa siendo una profesión presente en nuestras sociedades y la mayor parte de las noticias de las que hoy disfrutamos siguen saliendo de redacciones de periódicos”. I és que Internet s’ha d’entendre com una innovació que, igual que va succeir amb la ràdio en el seu moment, trobarà el seu espai i facilitarà la transmissió d’informació als seus usuaris sense fer desaparèixer els periodistes ni altres mitjans.
Els catastrofistes explicaven la suposada desaparició dels mitjans de comunicació gràcies a l’irrupció d’Internet pel que fet que aquests, al segle XIX, eren unidireccionals i verticals. Però al segle XXI, gràcies a Internet, els mitjans s’han sabut convertir en bidireccionals, interactius i horitzontals, sense sentir l’amenaça del 2.0, sinó al contrari: aprofitant totes les seves possibilitats.
El periodisme 2.0 és revolucionari en tant que marca un moment de canvi en la història del periodisme. Però també el podem considerar evolucionari, ja que introdueix canvis a la professió sense canviar la seva essència. En aquest sentit, trobo que plataformes con l’Eskup o similars ens demostren que, en realitat, estem davant d’un canvi evolutiu, una introducció d’un nou mitjà (Internet) que és més una “evolució” del periodisme que una “revolució”. I es que, a dies d’ara, la televisió continua sent el mitjà de referència per a la majoria de persones i Internet no ha fet desaparèixer ni els diaris escrits ni la ràdio. És més; Internet s’ha d’entendre com un complement de la resta de mitjans tradicionals: un mitjà que aporta interactivitat, participació, ampliació de la informació i immediatesa; que pot sincronitzar-se i conviure amb la resta de mitjans, enriquint-los i apropant al públic amb els emissors, sense fer-los desaparèixer.
EL 2.0 ACABARÀ AMB ELS PERIODISTES?
El paper dels periodistes, a diferència del que opinen els “catastrofistes” o revolucionaris, no crec que estigui en crisi. És més; amb la gran quantitat d’informació present a Internet, molta d’ella generada per usuaris anònims i no professionals, seran cada cop més importants els periodistes o “mediadors”, que contrastaran i ampliaran informació, que la contextualitzaran i que donaran credibilitat a la notícia. L’augment de blogs i webs personals dels últims anys no ha amenaçat als mitjans tradicionals, ans al contrari: són cada cop més necessaris per tal de contrastar, verificar i, per tant, crear opinió a partir del seu principal valor: la credibilitat.
El 2.0 no és una amenaça per als periodistes i mitjans. És, novament, una oportunitat que ja hem de començar a aprofitar.
Aquest matí, la princesa Letizia ha lliurat a Madrid els Premis Ciutat Sostenible a les millors iniciatives ambientals dels municipis de l’estat espanyol. Estic a l’AVE, de tornada cap a Barcelona, després d’un dia intens de feina. És el primer moment que tinc per parar-me a pensar una mica i, sincerament, crec que puc estar content de la meva aportació en aquest destacat acte.
Un any més, la Fundació Fòrum Ambiental i Touchpoint han confiat en mi per gestionar la comunicació i relació amb els mitjans d’aquest acte, fet que m’omple d’orgull i responsabilitat. La meva feina ha consistit, bàsicament, en el que sé fer: convocatoria de premsa (juntament amb Casa Real), relació amb els mitjans i periodistes, redacció i enviament de tota la comunicació de l’acte (dossier de premsa, notes de premsa), relacions publiques i seguiment posterior. En les properes hores i dies anirem veient quina repercussió mediática tenim –important, m’atreveixo a predir, veient la gran afluència de periodistes i reporters gràfics assistents al Pabellón de la Rosaleda de Madrid -.
Avui, a Madrid, m'he sentit més a casa que mai, ja que m'he portat una grata sorpresa: el guardó com a finalista dels premis que ha estat atorgat al Consorci del Vallès Occidental l'ha recollit el meu alcalde, Manuel Bustos.
Els Premis Ciutat Sostenible, que aquest any arriben a la vuitena edició, s’atorguen com a reconeixement als municipis espanyols que aposten per projectes i actuacions dirigides a potenciar la sostenibilitat. Enguany, el Premi Ciutat Sostenible ha estat per a la ciutat de Palencia. La princesa Letizia ha lliurat també els guardons a La Aldea de San Nicolás, Rivas Vaciamadrid, Santa Pola i a la Diputació de Jaén; la resta de municipis i entitats premiades en la present edició. Altres autoritats presents a l’acte han estat Ana Botella, Tinenta d'alcalde de Madrid; i Teresa Ribera, Secretària d’Estat per al Canvi Climàtic, a més dels alcaldes i representants municipals de les ciutats premiades.
A nivell professional, ha estat molt enriquidor participar en un acte com aquest, responsabilitzant-me de la comunicació i difussió del mateix. I a nivell personal, és un plaer treballar amb el recolzament de Touchpoint i la Fundació i dels seus professionals.
He de confessar que, fins ara, no m’ha passat mai. L’opció d’enviar una Nota de Premsa (NP) embargada és una formula que he utilitzat en diverses ocasions i, fins al dia d’avui, els mitjans de comunicació sempre han respectat l’embargament. Avui, però, he tingut una conversa telefònica amb un periodista d’un mitjà de fora de Catalunya i intueixo que el seu mitjà revelarà una informació abans del que prevèiem/desitjàvem.
Comencem pel principi: per què els comunicadors corporatius enviem NP embargades? Sense ànim d’imitar a l’Enciclopèdia o al RAE, una NP embargada pretén traslladar als mitjans de comunicació una notícia per tal que la coneguin i la puguin treballar amb temps, però amb la intenció que no es faci pública abans d’una data/hora concreta. Normalment s’utilitza en actes de lliuraments de premis (ja se sap qui ha guanyat, però la informació no és encara pública), discursos de polítics o resultats previstos de votacions, per exemple. Existeix un acord tàcit entre el col·lectiu de periodistes de respectar l’embargament de la informació. Normalment és així, ja que els periodistes agraeixen el gest del comunicador de facilitar-los la seva feina i d’avançar-los tot el material. Així, de seguida que s’aixeca l’embargament, poden publicar la informació amb tots els detalls.
No oblidem mai que un comunicador sense un periodista no és res. Els comunicadors volen (volem) difondre les (nostres) notícies i comptem com aliats als mitjans de comunicació. I també sabem que el periodista, per sobre de tot, vol publicar la informació quan la sap. Però és ètic saltar-se la petició d’embargament? L’esperit periodístic diria que sí: “si tens una notícia contrastada, publica”. Però, ets millor periodista publicant una informació que tota la resta del gremi està respectant? No és una falta de respecte al conjunt de comunicadors corporatius i periodistes? A part de ser periodistes, no som persones amb ètica professional i companyerisme?
La meva opinió, ho confesso, està clarament marcada, ja que em dedico a gestionar la comunicació d’empreses i institucions. Però si fos periodista, què faria? I què faríeu vosaltres?
