martes, 28 de abril de 2009

D'acte en acte

Aquesta tarda ha tingut lloc l’acte de lliurament de premis del 22è concurs de dibuix CASSA, que he tingut l'honor d'organitzar amb les meves companyes. El vestíbul de la seu social de la Fundació CASSA ha acollit l’acte, que ha comptat amb la presència de Ricard Estrada, regidor de Sostenibilitat i Gestió d’Ecosistemes; Xavier Bigatà, president del Grup CASSA; Miquel Àngel Fos, director general, i una àmplia representació dels estudiants que han participat en el certamen.

El concurs de dibuix CASSA, que se celebra des de fa 22 anys, pretén despertar en els nens i nenes l’interès i l’admiració per l’aigua. Hi concursen els estudiants d’entre 10 i 14 anys de les escoles de Sabadell que participen a l’activitat El cicle integral de l’aigua, dins del Programa Educatiu Mediambiental que la Fundació CASSA ofereix gratuïtament als centres educatius. Jo, que encara sóc un nen i, a més, de Sabadell, m'enrecordo perfectament de la meva visita al dipòsit de Can Llong i a la depuradora d'aigües residuals. I també del premi "de consolació" que vaig guanyar al concurs de dibuix: una motxilla de colors verd i rosa que encara està per casa!

Enguany, el Programa Educatiu de la Fundació ha tingut una participació de més de 5.000 estudiants, provinents de la majoria d’escoles de Sabadell.

martes, 21 de abril de 2009

"I'm speaking in the rain"


He vist aquesta foto i m'ha encantat. Pensareu que no té res... i és cert. Però trobo que s'han donat una sèrie de circumstàncies que converteixen aquesta imatge en "èpica": el president Obama pronuncia un dels seus discursos sota la pluja, vestit amb roba fosca, mira desafiant el temporal i sembla encarar-se als problemes amb la força de la seva paraula. A més, la fotografia juga amb el contrast de la foscor de l'escenari i de la seva pell il·luminada per una llum gairebé zenital. El resultat: una imatge que sembla més un fotograma d'una pel·lícula de ciència ficció que d'un polític. Bé, molta literatura i imaginació, però no negareu que la fotografia és diferent i, fins i tot, maca, oi? La imatge és del fotògraf Damon Winter i va ser publicada per The New York Times. I avui s'ha sabut que aquesta foto ha guanyat el Premi Pulitzer a la millor imatge de l'any.

lunes, 20 de abril de 2009

Tarda de cafè (i Cacaolat)

Fa tot just un any, cursant un Master de direcció de comunicació empresarial, un professor ens va explicar la importància de compartir experiències de gestió de la comunicació corporativa amb col·legues d'altres empreses i institucions. Ens deia que era vital per enriquir-se professionalment i necessari per conèixer la manera de fer de cada organització. Avui he fet un cafè (jo un Cacaolat) amb un col·lega. I ho he fet no només per aquest interès professional d'enriquiment... sinó sobretot per motivacions personals. Feia temps que seguia el blog d'en Marc Serrano i tenia ganes de conèixer-lo en persona. I no m’ha defraudat: un professional del sector que sap del que parla. Per cert: si encara no llegiu el seu blog, us ho recomano: www.ossul.blogspot.com.

martes, 14 de abril de 2009

El Vallès Occidental, la "segona capital de Catalunya" en nombre d'habitants (Sabadell-Terrassa-Sant Cugat-Rubí), dóna suport al somni del TRAMVALLÈS

Les quatre ciutats vallesanes, que sumen gairebé 600.000 habitants, ja donen públicament i oficialment suport al TRAMVALLÈS: un somni (encara) que trencaria la radialitat de la xarxa de ferroviària vallesana actual i resoldria les mancances en el transport públic de la comarca. Un projecte necessari, totalment compatible amb altres "somnis" que ja són una realitat: el Metro Sabadell o l'ampliació de la xarxa d'FGC a Terrassa.

Des d'aquestes humils pàgines digitals, la meva enhorabona a la feina divulgativa i reivindicativa de la Plataforma del Transport Públic.

Us encoratjo a entrar a la seva web i veure, més a fons, en què consisteix el projecte del TRAMVALLÈS. Feu click aquí.


lunes, 13 de abril de 2009

El luxe de l'essencial

Al món de les aparences que ens ha tocat viure, sovint ens deixem enlluernar per grans ornamentes i ostentacions i ens oblidem de la sobrietat, de l’essència: la natura, la llum, l’aigua, la terra; trobar-se amb un mateix; respirar, contemplar, callar, parlar, escoltar. Compartir. És allà on resideix l’autèntic luxe: el luxe de l’essencial.

Si hi ha un indret que ha sabut representar aquest luxe (el més gran de tots els luxes) ha estat Les Cols. A més del restaurant, el mas d’Olot amaga al seu interior un espai contemplatiu i sobri, que juga amb el silenci, el misteri, l’ombra, la llum i l’aigua. Són els anomenats Pavellons Les Cols. Aquesta Setmana Santa he tingut l’oportunitat de dormir a un d’ells i, realment, m’ha servit també per trobar-me amb mi mateix, amb la meva parella i amb la natura.

Les estances són, com no, un cant a la sobrietat. Un cub de vidre que et permet gaudir del cel i de la llum, que es cola insinuant ombres i colors. L’aigua és la principal convidada de l’estança: es troba a la piscina d’aigua calenta, a la dutxa, a la làmina que fa la funció de pica de lavabo i a sota dels peus. No hi ha sons musicals. Ni sorolls industrials o tecnològics. Ni contaminació acústica. L’únic moble de l’habitació (perdó, del pavelló): el llit. L’únic electrodomèstic: la nevera, plena d’ampolles d’aigua de puresa volcànica.

A la nit, els vidres de les parets abandonen el seu to turquesa per sumir l’estança en la més absoluta foscor. La tènue llum artificial fa que sigui impossible fer quelcom diferent a relaxar-te, compartir, descansar i dormir.

Al matí, els primers raigs solars que entren per la finestra oberta al cel et desperten i et conviden a gaudir del cant dels nombrosos ocells de la zona. La piscina torna a estar a punt, amb l’aigua a la temperatura perfecta. L’esmorzar, al mateix llit, et dóna forces per gaudir d’un nou dia en aquest paradís, proper i alhora desconegut, anomenat La Garrotxa.

Amics, aquesta Setmana Santa he descobert l’autèntic luxe. El luxe de gaudir de l’estrictament essencial.

lunes, 6 de abril de 2009

La feina del PR

Aquesta tarda he fet un cafè amb un periodista d'El Periòdico. Durant la conversa, ha sortit el tema de la pressió que alguns PR fan als periodistes per intentar que, aquests, publiquin, sigui com sigui, alguna informació. De tornada en tren cap a casa, he reflexionat sobre el tema. No cal dir que aquesta no és la manera d'actuar de la majoria de comunicadors corporatius. Bé, com a mínim, no és la meva. I, qui ho fa, sota el meu punt de vista, no està fent bé la seva feina.

Un bon PR (comunicador, com ens agrada dir a Catalunya) és aquell que treballa per a la seva organització i per als mitjans de comunicació: no només per a la seva empresa. La nostra feina ha de ser facilitar al màxim, en la mida de les nostres possibilitats, la feina dels periodistes: donar dades, gestionar entrevistes, enviar la informació puntualment... i no obsessionar-se només en voler "sortir", sigui com sigui, a la premsa. La nostra feina també és detectar les necessitats de la societat, analitzar la filosofia i missió corporativa de la nostra organització i mirar de quina manera aquesta pot aprofitar el nínxol per oferir quelcom a la societat i, alhora, reafirmar la identitat i la personalitat de la pròpia empresa. Estic convençut que amb un bon pla de comunicació i una bona feina no cal pressionar a ningú perquè parlin de tu. Per això no m'agrada la manera que tenen algunes (moltes... la majoria?) empreses de mesurar la feina del comunicador a través del càlcul del ROI (valorant econòmicament les aparicions en premsa comparant-les amb el cost del mateix espai en publicitat). Aquesta formula (caduca, sota el meu punt de vista) només potencia accions de pressió i lobbysme que no estic segur que siguin beneficioses per a l'organització. Les relacions públiques són quelcom més complex, més professional, més profund, més subtil... que aconseguir simplement que surti el nom de la teva empresa a la premsa.


Fa uns dies llegia el dossier del programa de relacions públiques que Coca-Cola va portar a terme l'any passat a Argentina, guanyador d'un Premi Eikon. La campanya de 360º, que porta per títol "salud emocional", es va basar en el posicionament per excel·lència de la marca de refresc: el benestar i la felicitat. A partir d'aquí, es va realitzar un estudi per veure què entenia la societat argentina per benestar i felicitat. La idea era promoure un estudi que no només fos útil per a Coca-Cola, sinó també per a tota la societat. I es va arribar a un resultat curiós: la gran majoria de gent destacava el concepte de "salut emocional": per al 96% dels enquestats, la salut emocional era tant important com la salut física i consideraven que era possible arribar a ella a través de feina i la dedicació. Amb aquests resultats, es va redactar un pla de comunicació, amb l'objectiu d'instal·lar a l'agenda pública la importància d'exercitar la salut emocional i reafirmar la missió de Coca-Cola com a inspirador d'optimisme i felicitat. Veieu? l'objectiu principal no era només generar impactes als media! Les diferents accions que es van portar a terme (accions de comunicació interna, presentació pública dels resultats de l'estudi d'investigació per part de professionals dels camps de la medicina, psicologia i sociologia, campanya de publicitat...) van aconseguir repercussió en premsa i complir els objectius marcats prèviament al pla. Un cas més per tenir com a referent de feina ben feta.

Retrobament de comunicadors

Comunicadors, generació 2001-2005. Dissabte ens vam retrobar a Badalona alguns amics i companys d'universitat i, ara, col·legues de professió. Deixo constància fotogràfica de la nit!

viernes, 3 de abril de 2009

Acte del Síndic Fira Sabadell

Més de 200 persones en un acte del Síndic Municipal de Greuges de Sabadell, Josep Escartín, a l'auditori de Fira Sabadell. L'objectiu: apropar al conjunt de la ciutadania el balanç de l'Oficina del Síndic de l'any 2008 i exposar la visió de la ciutat del Síndic. El resultat: un èxit d'assistència i una ponència molt interessant. I el punt i final de tots els actes de presenciació de la memòria anual del Síndic!
Bon cap de setmana!