L'Eskup i el periodisme 2.0

El 2.0 no és ni el futur ni cap novetat. Ja és el present. Sense cap intenció d'establir càtedra ni de crear opinió (no sóc cap expert en la matèria), he pensat que ja tocava dedicar un post a aquest fenònem cada cop més important, pels que ens dediquem a la Comunicació (sí, amb majúscules) i que encara no sabem ben bé a on ens portarà.

Coneixeu l'Eskup? L'Eskup és la nova eina que, des del passat més de juny, incorpora la versió on-line del diari El País. Amb l'Eskup, els usuaris, prèviament registrats, poden contribuir -mitjançant 280 caràcters- aportant informació i opinió en temps real, a més d’altres funcionalitats pròpies de les xarxes: seguiment de persones i temes, fer comentaris de notícies, sincronització amb les dues xarxes socials per excel·lència (Facebook i Twitter), entre d'altres.

Sota el meu punt de vista, a banda de de les principals avantatges que aquest sistema té (és novedós, socialitzador, interactiu i participatiu), l’Eskup és una magnífica eina per:

• Donar un valor afegit a la versió on-line d’El País: no només és una selecció de notícies... tampoc és una còpia de la versió impresa... és una nova eina que permet la participació de tots de forma activa i que ofereix recursos personalitzats que no tenen altres portals d’informació.
• Apropar-se al públic juvenil: Els joves, que segons l'EGM són els que més utilitzen Internet, estan habituats a les funcionalitats 2.0 i a les xarxes socials, pel que aquest recurs en xarxa pot ser atractiu per a ells. A més, és també una manera de fidelitzar a aquest target juvenil que no compra El País i que fins ara s’informava a través de les pròpies xarxes o a d’altres portals d’Internet.
• Facilitar la informació en temps real: És il·lògic que una notícia d’última hora s’estigui comentant i difonent abans en una xarxa social (per exemple, Twitter) que en les versions on-line dels mitjans de comunicació. Amb l’Eskup, El País guanya immediatesa.
• Apropar el mitjà a la societat: Amb l’Eskup, el lector (que ara passa a ser usuari), se sent proper a la redacció del seu mitjà de comunicació de referència i útil, donant informació i/o comentant les aportacions dels periodistes i d’altres usuaris.

I és que l'Eskup és un dels referents locals de l'anomenat "periodisme 2.0" o "periodisme ciutadà". Intentaré, doncs, fer una definició completa del que, sota el meu punt de vista, es l'Eskup: un recurs de socialització de la informació multimèdia dissenyat en forma de xarxa, que permet la participació dels “lectors-usuaris” i la interacció amb el mitjà i que es presenta com una solució de microblogging per als usuaris que, a més, poden sincronitzar-lo amb les xarxes socials més massives: Twitter i Facebook.

LA PARTICIPACIÓ DEL LECTOR ALS MITJANS ON-LINE

Alguns mitjans de comunicació on-line han fet, durant els últims anys, incursions en el terreny del 2.0. La majoria de premsa on-line van iniciar-se obrint la possibilitat de comentar les notícies. Els lectors volen ser actius i comentar les notícies, però va sorgir el problema lligat a l’anonimat: molts comentaris, al ser anònims, eren ofensius i inapropiats i, al final, poc tenien a veure amb la notícia. Amb l’Eskup, aquest problema es resolt, ja que l’usuari ha d’estar registrat per poder comentar notícies. És també el cas, per exemple, de les opcions de comentaris de notícies del portal on-line del diari Avui, on també t’has de registrar (no així en el cas de La Vanguardia, per exemple).

Altres opcions de participació s'han basat en les xarxes socials existents. És el cas, per exemple, de La Vanguardia, que té un compte a Twitter per informar als seus seguidors de les notícies d’última hora. Un pas més enllà proposa la CNN, que permet als usuaris interactuar directament amb els seus periodistes per tal de facilitar-los informació, a través de Twitter.

El “periodisme ciutadà” que permeten aquestes noves eines són de vital importància en països o zones que pateixen censura. La televisió Al Jaazera, a principis de l’any 2009, va posar en marxa una aplicació especial per garantir la cobertura del conflicte de Gaza per part dels seus usuaris: “War on Gaza” permetia informar des el lloc dels fets i geolocalitzar què és el que estava passant en temps real.

L'EVOLUCIÓ DEL PERIODISME O LA FI REVOLUCIONÀRIA?

L’eskup i tots els models de “periodisme ciutadà” converteixen als lectors en "actius" de la informació. Els lectors passen a ser “usuaris”. I els periodistes i usuaris passen a estar en un mateix nivell. La interacció entre periodista i usuari és cada cop més intensa i recíproca: l’usuari informa al periodista i també comenta i critica les seves informacions. L’usuari és, com el periodista, generador d’informació, i el periodista s’informa a través d’ell de les tendències, modes, opinions majoritàries i notícies d’última hora. L’usuari, si em permeteu, es converteix en un “corresponsal local" del mitjà de comunicació, que cobreix allò a on el mitjà no arriba, donant un valor afegit a la professió del periodisme.

El canvi de paradigma (“lector” -> “usuari actiu”) s’emmarca en una tendència global que, gràcies a Internet, està canviant moltes altres coses. És el cas del també anomenat “consumidor 2.0” o “Crossumer”. Igual que el nou usuari dels mitjans de comunicació, el Crossumer passa a ser actiu, opinant i criticant obertament les marques i els productes, creant opinió i influenciant, d’aquesta manera, en la decisió de compra d’altres persones. Us convido a conèixer més a fons la meva opinió en aquest sentit al post que vaig escriure l'any passat.

Seguint amb el “nou periodisme”, crec que podem afirmar sense por a equivocar-nos que Internet no ha acabat ni acabarà amb el periodisme ni amb els mitjans de comunicació. Internet ens possibilitava tenir infinites “columnes d’opinió” i arribar directament a les fonts... però com diu Gustavo Cardoso al seu llibre “Los medios de comunicación en la sociedad red”, “el periodismo continúa siendo una profesión presente en nuestras sociedades y la mayor parte de las noticias de las que hoy disfrutamos siguen saliendo de redacciones de periódicos”. I és que Internet s’ha d’entendre com una innovació que, igual que va succeir amb la ràdio en el seu moment, trobarà el seu espai i facilitarà la transmissió d’informació als seus usuaris sense fer desaparèixer els periodistes ni altres mitjans.

Els catastrofistes explicaven la suposada desaparició dels mitjans de comunicació gràcies a l’irrupció d’Internet pel que fet que aquests, al segle XIX, eren unidireccionals i verticals. Però al segle XXI, gràcies a Internet, els mitjans s’han sabut convertir en bidireccionals, interactius i horitzontals, sense sentir l’amenaça del 2.0, sinó al contrari: aprofitant totes les seves possibilitats.

El periodisme 2.0 és revolucionari en tant que marca un moment de canvi en la història del periodisme. Però també el podem considerar evolucionari, ja que introdueix canvis a la professió sense canviar la seva essència. En aquest sentit, trobo que plataformes con l’Eskup o similars ens demostren que, en realitat, estem davant d’un canvi evolutiu, una introducció d’un nou mitjà (Internet) que és més una “evolució” del periodisme que una “revolució”. I es que, a dies d’ara, la televisió continua sent el mitjà de referència per a la majoria de persones i Internet no ha fet desaparèixer ni els diaris escrits ni la ràdio. És més; Internet s’ha d’entendre com un complement de la resta de mitjans tradicionals: un mitjà que aporta interactivitat, participació, ampliació de la informació i immediatesa; que pot sincronitzar-se i conviure amb la resta de mitjans, enriquint-los i apropant al públic amb els emissors, sense fer-los desaparèixer.

EL 2.0 ACABARÀ AMB ELS PERIODISTES?

El paper dels periodistes, a diferència del que opinen els “catastrofistes” o revolucionaris, no crec que estigui en crisi. És més; amb la gran quantitat d’informació present a Internet, molta d’ella generada per usuaris anònims i no professionals, seran cada cop més importants els periodistes o “mediadors”, que contrastaran i ampliaran informació, que la contextualitzaran i que donaran credibilitat a la notícia. L’augment de blogs i webs personals dels últims anys no ha amenaçat als mitjans tradicionals, ans al contrari: són cada cop més necessaris per tal de contrastar, verificar i, per tant, crear opinió a partir del seu principal valor: la credibilitat.

El 2.0 no és una amenaça per als periodistes i mitjans. És, novament, una oportunitat que ja hem de començar a aprofitar.