Aquest diumenge presentaré la festa del TDAH

Sovint, ser comunicador et permet fer també altres coses divertides i agraïdes a banda de la teva feina diària. Aquest diumenge, tinc l’honor de presentar la festa del TDAH -persones amb dèficit d’atenció i hiperactivitat-, en el marc de la IV setmana europea del TDAH. L’associació TDAH Vallès, que ajuda i dóna suport a persones afectades per aquesta patologia, ha preparat un seguit d’actes a la cèntrica plaça Doctor Robert de Sabadell per sensibilitzar la població.

La IV setmana del TDAH, que se celebrarà simultàniament a diversos països europeus, començarà aquest dissabte a Sabadell a les 10:30h del matí. La plaça s’omplirà d’activitats lúdiques, com ara exhibicions d’Aikido i balls de saló, o les actuacions de l’Esbart Sabadell Dansaire i els Gegants de la Creu Alta. A més, des de primera hora del matí, les components del conegut grup musical Macedònia estaran a la plaça esmorzant amb tots els presents.

La festa tindrà també moments de reivindicació i sensibilització, com la lectura del manifest de la Federació Espanyola de TDAH o el sorteig solidari de productes de “famosos” que s’han volgut solidaritzar amb la causa: només per comprar una xapa amb el logo de l’associació sabadellenca, els assistents podran guanyar un llibre de Magda Bonet dedicat per Luz Casal; una samarreta signada per Sergio Dalma o 3 cd’s amb les 50 millors cançons d’aquest cantant sabadellenc.

Des del meu blog vull convidar-vos a tots a acostar-vos aquest diumenge a la festa del TDAH. M’agradaria que, amb la vostra participació en la festa solidària, experimentéssiu la mateixa satisfacció que tindré jo quan estigui posant el meu granet de sorra davant del micròfon. Us hi espero!

M'escapo!

Em nego a acceptar que no hi ha notícies bones

Que sí, que sí; que tot està molt malament i complicat. Que s’han de canviar moltes coses. Que encara patirem durant un temps. Però em nego a acceptar que totes les notícies són dolentes:

Fa uns dies coneixíem la magnífica elecció de Barcelona com a capital del mòbil, que acollirà el Mobile World Congress fins l’any 2018. Segons els organitzadors, aquesta notícia aportarà 3.500 milions d’euros directes a la nostra economia, creant nous llocs de treball i beneficiant no només a Barcelona sinó també al conjunt de Catalunya. Ho explicava així Josep Maria Berengueras a El Periódico. I també es feia ressò Xavi Miralles a Ràdio Sabadell 94.6 dels beneficis que aquest congrés aportarà a la ciutat de Sabadell, on els hotels podran penjar el cartell de complet.

Qualsevol crisi és una oportunitat. Per posar un exemple, i tot i que pot semblar contradictori, durant el 2010 es van crear 142 empreses només a Sabadell, segons dades del Vapor Llonch. La ràdio local (que, per cert, és l’emissora de proximitat amb més audiència de Catalunya segons el Baròmetre de la Comunicació) puntualitzava que en el que portem de 2011 ja s’han creat 82 noves empreses.

És cert que l’Estat té un greu problema en quant a la seva balança d’importacions i exportacions. Però l’Expansión ens explicava fa uns dies que en els 5 primers mesos de l’any les exportacions van créixer més d’un 20%, reduint el dèficit comercial espanyol en gairebé un 7%.

Tot turista porta un pa sota el braç. No és ben bé així, però el turisme continua sent una font important d’ingressos i de bones notícies. Catalunya és la destinació líder de l’Estat i durant el mes de maig els turistes van augmentar un 7% respecte al maig del 2010. En els primers 6 mesos de l’any l’augment de turistes a casa nostra ha estat d’un 2,5%. Ho podeu llegir a l’Ara.cat.

No tot són desconfiances. En el primer trimestre de l’any, les inversions estrangeres a l’Estat s’han duplicat. En concret, les dades recollides en aquest article del diari El Mundo revelen que la inversió neta (inversió menys desinversions) ha augmentat un 108,6%.

I potser una de les notícies més importants i positives: marxo de vacances. Sí, ha estat un any complicat -per a qui no ha estat complicat aquest 2011?-, tot i que continuo tenint la sort de poder treballar en el que m’apassiona. I fins i tot faig vacances. Què més puc demanar? Doncs desconnectar. I gaudir. I carregar les piles.

Ens tornem a llegir, seguir i comunicar a la tornada. I malgrat l’ambient enrarit i trist que es viu darrerament, no oblideu que sempre hi ha bones notícies que ens han d’ajudar a recuperar l’esperança i a gaudir de les merescudes vacances.

Salut, bones notícies i força comunicació!

El departament de comunicació som tots

Els que em coneixeu o em seguiu pel blog sabeu que em trenco les banyes justificant la importància de l’existència d’un departament de comunicació que faci una feina estratègica i planificada en el sí de l’empresa. És fàcil defensar una idea quan creus fermament en ella i tens arguments de fa gairebé una dècada. Però també és cert que, com recull el gran Joan Costa al llibre “La comunicación en acción”, tot en l’organització comunica. La comunicació és acció, però l’acció (qualsevol) també és comunicació. O no comunica l’atenció presencial rebuda en una oficina d’atenció al client? O no comunica el tracte rebut per un cambrer? O per un teleoperador?

La gestió estratègica de la comunicació empresarial i institucional és més necessària que mai, coordinada per un departament de Comunicació professional que integri l’oficina de premsa, la comunicació interna, la gestió de la imatge corporativa i l’orientació de la cultura i posicionament de marca. És aquest departament el garant d’una unitat i sentit en totes les comunicacions. Però, com hem vist, fora d’aquests àmbits, també hi ha elements que comuniquen. I potser són més decisius que la feina del propi departament de Comunicació.

Aquest fet, conegut pels que ens dediquem a la comunicació empresarial, ens ha de recordar que part de la nostra feina és també recordar als companys d’altres departaments que ells també són emissors de missatges. I acceptar que és impossible que nosaltres, els comunicadors, controlem totes les comunicacions de l’empresa. Els nostres companys de l’empresa continuaran atenent al públic, trucant a proveïdors, solucionant problemes en l’oficina d’atenció al client... i nosaltres continuarem sense poder fer res més que donar consells o orientacions.

I què passa amb la comunicació 2.0? Segurament podrem estar d’acord en què és un nou escenari que encara ha de trobar el seu encaix en l’empresa. I que els comunicadors corporatius encara estem aprenent com gestionar la presència institucional a les xarxes. Però és el responsable de comunicació qui ha de fer també de Community Manager? Tota la presència a les xarxes l’ha de controlar ell? Per cert: i què és un Community Manager? I quines són exactament les seves funcions?

Sota el meu punt de vista, la presència empresarial a les xarxes socials ha de ser, un cop més, estratègica. Ha de ser fruit d’una necessitat (bé comercial, bé per millorar el servei) i en cap cas producte d’una moda o tendència.

Els beneficis d’estar presents a les xarxes socials van més enllà de la comunicació corporativa. Si, a més, acceptem l’escenari abans descrit - tot comunica a l’empresa-, haurem d’acceptar, un cop més, que el departament de comunicació tampoc hauria de ser l’únic que gestionés la comunicació 2.0. Ahir em vaig acabar de convèncer després de compartir una cervesa amb el responsable 2.0 d’una de les més importants entitats bancàries d’Espanya. La situació òptima seria que a qualsevol empresa, a tots els seus departaments, hi hagués una bona cultura digital i un coneixement profund de les possibilitats que ofereix Internet. Potser, d’aquesta manera, seria el departament de RRHH qui gestionés la presència a Linkedin i un comitè format per Atenció al Client i Comunicació qui ho fes amb Twitter i Facebook. Sense oblidar els blogs, que podrien tenir sentit en qualsevol departament, per fer tant comunicació externa com interna.

Això significa que no cal la figura del Community Manager? No és ben bé això el que vull dir. Penso que, igual que en la comunicació convencional, cal un departament o un responsable que coordini la presència 2.0, que marqui l’estratègica i l’estil de comunicació i situï les fronteres de què es pot dir i què no, però que no pretengui assumir, “en exclusiva”, tota la interacció amb els stakeholders de l’organització a través de les xarxes. Aquest és, sota el meu punt de vista, el paper que ha de jugar el gestor de xarxes a les empreses i institucions, diguem-li Community Manager o com vulgueu. Un professional que ha d’estar integrat al departament de Comunicació però que interactuï i treballi conjuntament amb la resta de departaments de l’organització.

Sé que la meva opinió pot tenir detractors, en tant que la comunicació a les xarxes socials té un component de comunicació “massiva” que no té la comunicació personal o directa. Però no és també cert que, davant d’una petició d’ampliació d’informació sobre un producte l’atendrà millor el departament Comercial que el departament de Comunicació? O davant d’una queixa actuarà millor qui té la mà trencada atenent al client que el professional que gestiona la comunicació corporativa?

El nou escenari de comunicació 2.0 no és una altra cosa que una actualització del que ens deia en Joan Costa: tot comunica, tots comuniquem. Tots d’una manera o d’una altra, formem part del departament de Comunicació. Tots, tard o d’hora, participarem de la comunicació institucional 2.0.

Reaccionarem a temps?

Fa més de 30 anys, un grup d’emprenedors fundava la mítica Televisió de Sabadell, TVS. Es tractava de la segona televisió local de l’Estat, per darrera de la de Cardedeu i en paral·lel a la creació de les televisions de Mataró o Manlleu. Aquells emprenedors van obrar el que semblava un miracle: fer arribar a les llars sabadellenques una alternativa audiovisual lliure; un nou canal televisiu que se sumava a la televisió pública estatal. La televisió local de Sabadell, que va néixer abans que TV3, és un valor per a la ciutat, un exemple de lideratge de la societat civil i, en aquells anys, un model que va servir d’exemple per a nombroses televisions locals de Catalunya, País Valencià i Andalusia.

Quan va néixer la televisió local de Sabadell es vivien anys convulsos. Tot just la societat començava a ser lliure i la ciutadania demandava un accés lliure i plural a la informació. Des de llavors, la història de la televisió tampoc ha estat fàcil. Adquisicions per part de grups inversors, moments econòmicament complicats, falta de legislació, canvis de denominació (Canal 50, Canal Català Vallès)... i ara, com no, la crisi.

Més de 30 anys després, un nou grup de professionals està obrant un altre miracle. El miracle de fer televisió amb uns mitjans i uns pressupostos molt limitats. I és que al 2011, igual que als anys 70 i 80, també estem vivint moments convulsos. Aquest cop, però, és la situació econòmica global la que està amenaçant la continuïtat d’una de les televisions deganes de l’Estat. I ara és quan la ciutadania ha de reaccionar.

No podem permetre que Sabadell perdi la seva televisió local. Un mitjà que desenvolupa una tasca fonamental en quant a la difusió d’informació de proximitat i la participació ciutadana. El pluralisme informatiu local i l’orgull sabadellenc estan en perill. Serem capaços de reaccionar a temps?

Els periodistes (de mitjà i de font) davant del "copy-paste"

Reivindicar i posar en valor la feina del comunicador corporatiu sovint és complicat. Tot i que no és la gran majoria, alguns periodistes ens consideren a nosaltres, els PR, com a periodistes de “segona classe” o “propagandistes”. No seré jo qui busqui confrontació amb els col·legues de professió, ni tampoc faré una defensa de la meva feina, ja que el meu blog va ple de post en aquest sentit.

El que sí m’agradaria aclarir és que la feina d’un comunicador corporatiu o periodista de font no és aconseguir que el mitjà publiqui fil per randa la seva nota de premsa. Almenys, aquest no és el meu objectiu. La meva feina passa per informar i transmetre dades seguint la mateixa ètica professional que els periodistes de mitjà. L’objectiu és facilitar la feina del periodista i construir ponts entre la companyia o institució i el mitjà de comunicació. I la nota de premsa és la millor manera per entendre’ns entre col·legues que hem estudiat en la mateixa Universitat i que utilitzem el llenguatge periodístic.

Si algú considera que els mitjans de comunicació són cada cop de més baixa qualitat en els seus articles –opinió que jo no comparteixo-, que no busqui culpables en les empreses i administracions. Hi ha qui pensa que la proliferació de comunicadors corporatius fa que els mitjans s’omplin d’articles “publicitaris”, d’opinions massa institucionals i poc contrastades. Si això és així –ja us he dit que no ho comparteixo-, es deuria a una hipotètica mala pràctica d’alguns col·legues periodistes de mitjà; i no culpa dels periodistes de font. Els redactors han de contrastar, verificar i aportar valor afegit a la informació que han rebut en format de nota de premsa. Així és com funciona el sistema periodístic a casa nostra.

Que un periodista agafi una nota de premsa meva i la publiqui exactament igual, utilitzant el mètode del “copy-paste”, a mi no em molesta gens. El meu redactat no és copyright; ben al contrari (això sí: si el periodista signa l’article amb el seu nom queda lleig...) Però el “ctr+C” i “ctr+V” no és la millor manera ni de garantir la millor informació als lectors ni de posar en valor la feina del periodista, just en el context en el què ens trobem –la comunicació 2.0- on qualsevol pot ser transmissor d’informació.

En qualsevol cas, si algú és culpable del “copy-paste” aquesta seria la crisi econòmica, que ha propiciat que la majoria de mitjans de comunicació hagin retallat les seves plantilles. Els diaris se segueixen publicant, els informatius continuen emetent-se... però amb menys professionals fent-ho possible. La retallada de llocs de treball podria fer aflorir aquest mètode de treball, tot i que la meva experiència diària em demostra que només succeeix en casos molt puntuals.

De totes maneres, si algun comunicador corporatiu té curiositat, pot utilitzar la web churnalism.com per comparar notícies publicades amb la seva nota de premsa, per poder veure fins a quin punt s’assemblen. Segons alguns mitjans, en els casos més extrems el resultat ha demostrat que algunes notícies publicades al Regne Unit van reproduir al 90% el contingut de la nota de premsa. Fins i tot hi ha qui ha fet la prova de difondre notícies falses per veure la repercussió en els mitjans. Podeu veure l’experiment aquí.

No voldria acabar el post sense reivindicar la feina i bona pràctica de la gran majoria de periodistes, tant de mitjans com de font, que treballen amb ètica i professionalitat i que compleixen amb la funció social del periodisme.

Participo en la comunicació i difusió mediàtica del futur IKEA de Sabadell

Fa uns dies parlava amb un bon amic del pessimisme i el negativisme imperant als mitjans de comunicació de casa nostra. Es tracta d’un etern debat: els mitjans han de limitar-se a explicar la realitat -tot i que sabem que aquesta realitat és realment dolenta....- o també són responsables de generar il·lusió i contagiar d’entusiasme la societat? He de confessar que no puc defensar fermament cap de les dues posicions: com a informadors, els mitjans han d’explicar la realitat, sigui quina sigui. Però, en un context tan negre com el que vivim els darrers anys, també han de donar importància a les (poques) notícies positives que tenim. I us ben asseguro que existeixen.

En l’oceà fosc i profund d’atur, deslocalitzacions i tancaments d’empreses també es troben projectes il·lusionants i esperançadors, que naveguen a contracorrent enmig del temporal. Aquest matí, la companyia sueca IKEA ha posat la primera pedra del nou projecte comercial a Sabadell, en un acte en què ha estat present l’alcalde, Manuel Bustos; el Delegat de Govern de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, Salvador Jorba; la directora general adjunta d’IKEA Ibérica, Danielle Seguin, i el director d’Expansió de la companyia. Es tracta de la tercera botiga d’IKEA a Catalunya i la més gran d'Europa, que compta amb una inversió de 60 milions d’euros i que es troba en una immillorable situació: al bell mig de la “segona capital” de Catalunya, a Sabadell, al nou parc empresarial de Sant Pau de Riu-sec.

IKEA Sabadell serà una realitat a l’estiu de 2012, quan obri portes i doni feina directament a més de 400 persones i a 100 persones indirectes. Però els seus beneficis es poden començar a fer evidents ja mateix, ja que durant les obres de construcció de l’edifici es preveu ocupar uns 500 llocs de feina. Realment és tracta d’una notícia magnífica per a Sabadell i per a Catalunya, que he tingut l’honor de comunicar, ja que m’he encarregat de gestionar la premsa i la difusió de l’acte. Una notícia que, malgrat la pluja, ha reunit a Sabadell Parc Empresarial una important expectació mediàtica i que de ben segur tindrà una bona cobertura en els mitjans durant els propers dies. Una notícia que ens ajudarà a alleugerar el tsunami de pessimisme que envaeix la premsa del nostre país.

Aprofito per agrair, molt sincerament, a l’Ajuntament de Sabadell per aconseguir portar a la ciutat al 3r IKEA de Catalunya i per fomentar la contractació de veïns i veïnes de Sabadell mitjançant la signatura d’un conveni amb IKEA. I a la multinacional sueca, gràcies també per confiar en mi en aquest important projecte.

Benvinguts a la república independent de Sabadell!

FOTO: (C) IKEA