L’empresa ha de donar la cara

Parlant amb alguns col·legues que exerceixen la nostra professió als mitjans m’explicaven la diferència que hi ha entre les empreses obertes, transparents i proactives -comunicativament parlant- i les que fan de l’opacitat i la falta d’interacció el seu principal leit-motiv de comunicació. Això m’ha fet pensar i refermar, un cop més, la meva opinió al respecte.

Una empresa –qualsevol- té l’obligació moral de ser transparent. La transparència i el compromís amb la societat és una manera de retornar a la comunitat on opera la riquesa que ha obtingut d’ella. Quan parlem d’empreses de serveis públics o fins i tot institucions i administracions, la implicació social ha de ser encara més gran.

Part de la imatge de tota organització depèn del que parlen d’ella els mitjans de comunicació. Els periodistes, com a líders d’opinió, són claus en la consolidació d’un imaginari col·lectiu que inclou la imatge de l’empresa o institució. Aquesta imatge s’acabarà de formar amb les experiències i percepcions personals de cada usuari o client, està clar, però els mitjans juguen un paper essencial. Aquest motiu hauria de ser suficient per voler estar presents als mitjans, no només donant resposta a les seves inquietuds, sinó també de manera proactiva, proposant, per exemple, continguts d’interès social.

Però, com bé sabem, no totes les empreses tenen aquesta actitud. Encara hi ha qui s’amaga darrere del seu ordinador; qui no manté un diàleg constant amb els periodistes, qui desconeix les necessitats que tenen els mitjans, qui prefereix declinar entrevistes i peticions de declaracions... i tot pensant que la seva és l’estratègia encertada. Res més lluny de la realitat. La percepció de la seva empresa serà cada cop més llunyana, més desconnectada de la societat, opaca i poc transparent. Els periodistes confiaran poc en les seves comunicacions oficials i en el cas de veure’s implicat en una crisi no els tindrà d’aliats.

Però el compromís social hauria d’anar més enllà de tenir una actitud oberta i transparent amb els mitjans de comunicació. Amb això no vull dir que tota empresa hauria de tenir una fundació a l’estil de les Obres Socials de les caixes d’estalvi, però sí un programa d’actuacions per retornar a la societat part de la riquesa que ha generat. Aquestes accions no només complirien aquesta funció, sinó que també beneficiarien la imatge de l’empresa i la percepció d’aquesta en l’imaginari de la comunitat. I no tot passa per invertir recursos econòmics en aquesta funció: l’assistència a actes d’interès social, l’organització d’iniciatives relacionades amb la seva activitat o la proximitat amb els clients i la societat en general podrien ser bones i econòmiques maneres d’aconseguir-ho.

En definitiva, la implicació social de tota empresa, participant en la mida del possible en les principals representacions de la cultura i l’associacionisme de la seva comunitat, hauria de ser exigible, com a mínim, moralment. I la transparència, entesa com una manera de donar la cara i d’explicar les seves principals actuacions, hauria de vertebrar el Pla de Comunicació de qualsevol organització que es consideri compromesa amb la societat.