El drama de no saber comunicar

Fa pocs dies participava en la gestió de la comunicació d’un acte que incloïa ponències de diversos experts. Per sobre de tots ells, va destacar l’americà, per la seva capacitat d’empatia i la facilitat de connectar amb el públic. No necessàriament el ponent americà era el millor; el que més sabia; el més expert en la matèria. Però un cop més, la manera de comunicar va ser la clau per emportar-se a la butxaca al públic assistent a l’acte. 

Aquest episodi em va fer venir a la memòria la cita de Bill Clinton que Tony Blair cita a les seves memòries: “No ho oblideu: la comunicació és el 50% de la batalla en l’era de la informació. Diga-ho un cop, dos cops i continua dient-lo, i quan hagis acabat, sabràs que encara no ho has repetit suficientment”. 

I és que a casa nostra tenim una nefasta formació en comunicació. Sé que reivindicar classes de comunicació a les escoles i instituts d’un país en què el fracàs escolar és tant gran pot semblar utòpic fins i tot fora de lloc, però trobo que estem a anys llum d’altres societats, com ara l’americana, que focalitza la seva formació en els casos pràctics i en la presentació i defensa pública de projectes, raonaments i idees. 

Per a un comunicador com jo és gratificant que arribi un ponent i et digui que no vol taula; que no vol PowerPoint; que no vol micròfon de sobretaula. Per a un comunicador com jo –i també per al públic assistent- és una alegria comprovar que el ponent que està a sobre de l’escenari deixa els papers i no se’ls torna a mirar; es col·loca un micròfon de solapa i es mou per l’escenari, gesticulant quan toca, utilitzant silencis expressius quan el seu discurs ho requereix, fent servir l’humor i la ironia per mantenir l’atenció i fent partícip al públic en tot moment. Ja ho diuen això de “no és el que dius, sinó com ho dius”. 

És desesperant comprovar el poc nivell comunicatiu que tenen molts dels directius de les nostres empreses. Una de les funcions dels comunicadors corporatius professionals hauria de ser, també, la formació d’aquests directius en habilitats comunicatives, fomentant la seva assistència a cursos de perfeccionament i donant-los les pautes necessàries per aprendre a transmetre missatges de manera eficient. Però la realitat és que, avui en dia, la gestió de la comunicació encara no té la rellevància que hauria de tenir en el món de les petites i mitjanes empreses. I, diguem-ho clar: la majoria de responsables de gestionar la comunicació corporativa són intrusos professionals que abans de formar als seus directius haurien d’aprendre ells mateixos a comunicar. O millor encara: aprendre primer què és això de la comunicació. 

És el nostre pa de cada dia. És el drama de cada dia.