Dimecres vaig compartir sopar amb una companya de professió que gestiona la comunicació corporativa d’una important empresa de serveis del nostre país. Som amics des de fa molts anys, fins i tot abans d’embarcar-nos en el món de la comunicació. Ella, com jo, està compromesa amb la professió i, per aquest motiu, al sopar va treure el tema preocupant: la mentida; la mentida com a “tàctica” de comunicació.
Aquella nit vaig estar donant voltes al tema. A més de ser un atemptat a l’ètica i, si em permeteu, a la professió, el fet de mentir als periodistes és també contraproduent i perjudicial per a la imatge de l’organització. Possiblement alguns de vosaltres penseu que mentir, si és amb una bona finalitat, no és del tot dolent. Segurament teniu raó, i fins i tot podria estar d’acord amb l’afirmació. El que no podem és acceptar que la mentida és una tàctica per gestionar la comunicació. Si hi ha un vessament radioactiu, no ho podem negar als mitjans. Si un error ha deixat a 50.000 persones sense electricitat durant 30 hores no podem minimitzar-ho dient que ja està restablert el servei i que només ha afectat a 10.000 habitants. I menys encara en l’actualitat: els emissors d’informació ja no són només els mitjans de comunicació. De què serveix enganyar a un periodista fent veure que l’error no ha estat tant greu si l’afectat pot explicar la veritat en el seu blog? O gravar l’accident amb el seu mòbil? De què serveix que la ràdio estigui dient que la Ronda ja està descongestionada si l’usuari entra a Internet i veu, amb les càmeres en directe, que els cotxes estan parats?
La comunicació està al servei de l’organització. Però la comunicació no pot arreglar els problemes i els errors de gestió de l’empresa. El Dircom ha de preocupar-se per la imatge de l’empresa, actuant amb ètica i professionalitat. I, en la majoria dels casos, actuar amb molta responsabilitat i poca prepotència i mentida és la millor recepta per cultivar la imatge de l’empresa.
Aquella nit vaig estar donant voltes al tema. A més de ser un atemptat a l’ètica i, si em permeteu, a la professió, el fet de mentir als periodistes és també contraproduent i perjudicial per a la imatge de l’organització. Possiblement alguns de vosaltres penseu que mentir, si és amb una bona finalitat, no és del tot dolent. Segurament teniu raó, i fins i tot podria estar d’acord amb l’afirmació. El que no podem és acceptar que la mentida és una tàctica per gestionar la comunicació. Si hi ha un vessament radioactiu, no ho podem negar als mitjans. Si un error ha deixat a 50.000 persones sense electricitat durant 30 hores no podem minimitzar-ho dient que ja està restablert el servei i que només ha afectat a 10.000 habitants. I menys encara en l’actualitat: els emissors d’informació ja no són només els mitjans de comunicació. De què serveix enganyar a un periodista fent veure que l’error no ha estat tant greu si l’afectat pot explicar la veritat en el seu blog? O gravar l’accident amb el seu mòbil? De què serveix que la ràdio estigui dient que la Ronda ja està descongestionada si l’usuari entra a Internet i veu, amb les càmeres en directe, que els cotxes estan parats?
La comunicació està al servei de l’organització. Però la comunicació no pot arreglar els problemes i els errors de gestió de l’empresa. El Dircom ha de preocupar-se per la imatge de l’empresa, actuant amb ètica i professionalitat. I, en la majoria dels casos, actuar amb molta responsabilitat i poca prepotència i mentida és la millor recepta per cultivar la imatge de l’empresa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario