No le digas a mi madre que soy comunicador: ella cree que toco el piano en un burdel

Nuestra profesión está tan desprestigiada y sufre tanto intrusismo que a menudo debo pensar bien cómo definirme profesionalmente.

¿Qué soy, un periodista? Bueno, en esencia, sí. Soy periodista pero no de medio, sino de fuente. Demasiado complicado para alguien que no sea de nuestro sector. ¿Quizás un relaciones públicas? Sí, mira. Ahora pensarán que me dedico a repartir flyers de chupitos gratis en las puertas de alguna discoteca. Paso. ¿Qué tal comunicador? Me encanta, si no fuera porque la palabra ha perdido valor al aplicarla a todo comentarista y/o colaborador de cualquier tertulia, siendo o no titulado en periodismo o comunicación.

Al final me canso y pienso: ¿qué más da? El nombre de mi profesión no es lo importante, sino lo que hago. Y es cierto. Pero... ¿qué hago? Solamente lo que me dejan. ¿Por qué todo el mundo puede opinar sobre nuestra profesión sin tener ni idea? ¿A caso nosotros corregimos a un arquitecto o un abogado?

Y después vienen los intrusos. Aquellos que no tienen reparo en llamarse comunicadores o directores de Comunicación pero que no han pisado nunca la Facultad. Aquellos que dan lecciones sin aceptar críticas. Aquellos que, aunque no son capaces de verlo, están dinamitando la imagen de la marca que se supone que han de cuidar. 

Menudo lío. Si no fuera por la pasión que siento por la comunicación no me meto en este mundo ni loco.

A todo esto: ¿No creéis que deberíamos hacer algo de relaciones públicas con nuestra profesión para mejorar su posicionamiento de marca?

¿Quién es nuestro enemigo?

Cualquier estrategia militar parte siempre de una base imprescindible: conocer quién es el enemigo. La gestión de la comunicación corporativa, aunque más pacífica, no difiere mucho del combate militar: los comunicadores nos pasamos la vida luchando por convencer y justificar la mejor estrategia; a menudo nos crecen enemigos en nuestras propias filas e incluso  padecemos los daños colaterales de otras guerras. Centrémonos y analicemos la situación antes de declarar la guerra. ¿Qué potencial tenemos los Dircom? ¿Quién es nuestro enemigo? ¿Contra quién debemos luchar?

Hace 20 años, un grupo de profesores de la UAB encabezados por el doctor Pere Soler impulsaron uno de los primeros masters de nuestro país de especialización en lo que hoy llamamos la profesión de Dircom. 20 años después, el máster de Dirección de Comunicación Empresarial eInstitucional de la UAB nos pregunta a los exalumnos cuáles son para nosotros los retos actuales de nuestra profesión. O lo que es lo mismo: ¿a qué nos tenemos que enfrentar los Dircom?

Para mi, estos son nuestros enemigos; los retos a los que nos enfrentamos en la actualidad los comunicadores:

1/ El intrusismo profesional -o lo que es lo mismo, el enemigo en nuestras propias filas- nos hace un flaco favor a la profesión. Sus decisiones infundadas y poco profesionales son torpedos directos a nuestra línea de flotación. Debemos ser más corporativistas y reivindicar, juntos, que en las decisiones sobre la gestión de la comunicación corporativa deben intervenir comunicadores profesionales y formados en la materia.

3/ El inmovilismo ante los nuevos paradigmas comunicativos. Tenemos la obligación de adaptarnos a los nuevos escenarios y entender cómo afecta el contexto actual a nuestra profesión. La estrategia para ganar el combate pasa por abandonar la prepotencia y bajar a la arena, dialogar con nuestros clientes, adaptarnos a sus gustos y conseguir que sean ellos quienes hablen bien de nuestra marca. El reto no es fácil, por lo que la guerra, ahora, deberá ser guerra de guerrillas.

2/ El falso enemigo: los social media. No nos equivoquemos: aunque algunos así lo creen, los social media -las redes sociales, el mundo 2.0- no nos han declarado la guerra. Son el aliado perfecto para salir ganando. Las redes sociales nos abren nuevos canales para escuchar a nuestros stakeholders, comprenderles y hablar con ellos. Los comunicadores debemos entender a los social media para integrarlos rápidamente en nuestra estrategia. No es un consejo: es una obligación.

3/ La falta de autenticidad. Ante la superabundancia de inputs, la infoxicación informativa y la inmediatez comunicativa, nuestros clientes priorizan la autenticidad. La extremada impostación y la construcción de una imagen irreal a base de mentiras y medias verdades no nos salvarán en la batalla final. Los Dircom debemos apostar por lo sencillo, lo auténtico y lo próximo.

4/ La pérdida de valor de la comunicación en la empresa. La crisis no puede ser excusa para que se deje de considerar estratégica la inversión en comunicación. Debemos reivindicar la importancia de una difusión de la imagen corporativa constante, profesionalizada y alineada a los objetivos. En este sentido, no debería ser complicado convencer a los directivos de la necesaria posición del Dircom en una situación privilegiada en el organigrama empresarial, incluso en las PIMES. Más conocimiento y más responsabilidad del Dircom garantiza una comunicación más transversal, estratégica y con un retorno más importante del ROI.

Contamos con altas probabilidades de ganar la guerra. Los datos deben ayudarnos a animar a nuestras tropas: más de 20 años después, la figura del Dircom está ya consolidada en nuestro país*; disponemos de programas de formación de excelencia, como el DCEI -el máster decano en la materia- que nos apoya tanto académica como profesionalmente; el 80% de las empresas españolas tienen su propio departamento de comunicación; el 38% de los Dircom son miembros del Comité Directivo de su empresa**.

Ahora sí: guardemos la bandera blanca y declaremos la guerra. Sólo si nos enfrentamos a nuestros retos y vencemos a nuestros enemigos conseguiremos garantizar una larga vida a la figura del Dircom.   

*Así lo corroboran los datos de Justo Villafañe publicados en las últimas ediciones del Informe Anual de la Comunicación Empresarial

**Datos citados por el Dr. Pere Soler en el blog DCEI: http://dcei-uab.blogspot.com.es/2013/09/dircom-e-innovacion.html

¿Tu marca es capaz de emocionar?

¿A caso tú te comportas siempre de manera racional? Ya seas más o menos romántico, más o menos reflexivo, más o menos impulsivo... la mayoría de las decisiones que tomas a lo largo del día tienen una importante carga emocional. Es más: sabemos que en el proceso de compra, el factor emocional es, mayoritariamente, el determinante. Ante este panorama, ¿no crees que la manera de comunicar de la marca no debería apelar a las emociones? ¿No debería ser la gestión de la comunicación corporativa más experiencial y no tan racional?

De hecho, las grandes empresas y marcas ya hace tiempo que juegan a ser capaces de emocionar; a ser proveedores de experiencias. Son aquellas que priorizan el establecer un posicionamiento claro y diferenciado mediante valores intangibles como la motivación, la honestidad, la empatía, la autenticidad e incluso la humanidad. Valores que asociamos claramente a las personas y que, ahora, aplicamos a las marcas. Marcas que hasta ahora eran poderosas, distantes, tiranas y sordas y que, en la actualidad, tienden a humanizarse.

La apuesta por la comunicación emocional -aquella que es capaz de crear experiencias positivas en el target- debe ser transversal, empapando desde la identidad visual corporativa y las relaciones públicas hasta la publicidad. Una gestión integral que dote a la marca de personalidad y que sea capaz de satisfacer los deseos de los clientes. Starbucks, Apple, IKEA... así lo hacen. Pero también otras muchas pequeñas y medianas empresas sensibles con esta tendencia de comunicación.

Y nosotros, ¿cómo lo hacemos? Quizás estas 5 premisas te sirvan como punto de partida del vuelco emocional que necesita tu gestión de la comunicación corporativa:

1/ Tu empresa debe tener personalidad. Convierte la gestión de la identidad -que te ayuda a diferenciarte- en creación de personalidad -que te convertirá en único-.

2/ Tus clientes, por encima de todo, son personas. Trátalos con honestidad y dedicación para ganarte su confianza. Cuida los detalles, piensa en sus necesidades.

3/ No vendes productos o servicios: vendes experiencias. Debes ser capaz de dar respuesta a los deseos de tus clientes.

4/ Crea un mundo alrededor de tu marca. Con tu marca como excusa, crea un mundo auténtico, propio. Un universo que atraiga al target y que le aporte valor añadido.

5/ Empatía y más empatía. Conecta con tu público, aprende de él. Evita su frustración: la experiencia que le aporta tu marca debe ser satisfactoria en todos los sentidos.

*Si quieres profundizar en el tema, te recomiendo la lectura del capítulo 10 (Comunicación experiencial y sensorial, de Maria Jesús Merino y Juan Carlos Alcaide) del libro “Nuevas tendencias en comunicación”.

El Community Manager ha muerto. Larga vida al Content Manager

Si no sabes qué contar... ¿pa’ qué te metes? Parece lógico, ¿no creéis? En la facultad siempre nos recordaban aquello de que “el contenido es el rey”, pero parece que no todos lo tienen tan claro. Últimamente se dan demasiados casos de marcas que deciden estar presente en las redes sociales, e incluso diseñan un plan de gestión de redes o social media, pero olvidan el qué decir.

Pero seamos cautos. El titular de mi post no es exactamente así: el Community Manager no es una figura muerta, pero por encima de él debemos potenciar la importancia del gestor de contenidos: el Content Manager, frecuentemente olvidado o relegado a un segundo plano. Él, bajo la supervisión del Dircom, es quien debe saber qué tiene que decir la marca y convertir el mensaje en una historia que cautive a sus seguidores.

Por eso, a los que nos preocupamos por la imagen de marca, no nos deben obsesionar criterios como el Klout, la influencia o los seguidores en las redes. No es que no sean importantes y no los debemos obviar, pero creo que tenemos que ir más allá. Debemos valorar, sobretodo, los intangibles: un mensaje corporativo, bien escrito y bien trabado, que propicie una relación bidireccional estable en el tiempo con el target que realmente interese a la marca. Y eso, amigos, sólo se puede conseguir mediante las aportaciones del Dircom y del Content Manager -dos cargos que, por cierto, podría ocupar un mismo profesional bien formado-. Una vez tengamos bien trabajado este aspecto, brifemos y dejemos al Community Manager que viralice y haga su trabajo. Entonces, sí.

La lié en Twitter. ¿Y ahora, qué? 5 consejos básicos para salir de un apuro

¿Y a quién no le ha pasado? ¿Quién no la ha liado en Twitter? Bueno, es cierto que a un buen gestor profesional de comunidades y de contenidos nunca le debería pasar... Pero, lamentablemente, se producen más errores de los que creemos: que si se nos calienta la boca y soltamos en Twitter cualquier cosa sin pensar, que si no calculamos el alcance de nuestra crítica, que si nos equivocamos al citar a otro usuario, que si enviamos un mensaje privado en público... En las redes sociales, como en todo, la podemos liar de muchas maneras. El problema es que liarla, aquí, es mucho más fácil y tiene mucha más repercusión que en cualquier otro ámbito de la vida.

Es precisamente la inmediatez de las redes sociales -una de sus grandezas- la que se convierte también en la principal amenaza para la reputación corporativa. Por eso, ante una crisis, debemos responder precisamente de inmediato para atajar cuanto antes el problema y que éste repercuta lo menos posible en la reputación.

Pero.. ¿qué hacemos? Aquí van 5 consejos básicos -¡muy básicos!- para salir de un apuro en Twitter:

1/ Cuenta con un profesional. Quien mejor está preparado para enfrentarse a una crisis de imagen y reputación es, sin duda, un comunicador profesional. Es él quien mejor puede guiarte ante la que has liado...

2/ Tranquilidad. Te llegan cientos de notificaciones criticándote. Tu timeline se llena de tuits que exageran lo ocurrido e incluso generan nuevos rumores falsos. La marca se está resintiendo en cuestión de minutos... Sí, sí, lo sé. Pero ante todo: tranquilidad. Nada de impulsividad ni improvisación.

3/ Responde. Pero, sobretodo, ¡responde! Tu marca está en Twitter para hablar: tanto en lo bueno como en lo malo. Ya te has calmado, así que toca reaccionar. Recaba información, mantén la calma y argumenta educadamente tus respuestas. Tus seguidores esperan tu opinión, tu argumento, tu rectificación si es necesario. No responder es rendirte e incluso suicidarte en el contexto de la reputación digital.

4/ Di la verdad. Responder con mentiras sólo te va a sacar de un apuro, pero no te va a salvar la crisis. Al contrario: al descubrirse la mentira, la reputación de tu marca caerá todavía más. Debes ser siempre honesto y asumir tu error. Tus seguidores te lo agradecerán.

5/ No te vuelvas apocalíptico. ¿Cometes un error y ya te estás planteando salir de Twitter? ¿Decides no volver a tuitear más? ¿Lo que antes era fantástico ahora es lo peor? No, para nada: todo sigue igual. Recuerda que las redes sociales son un territorio en el que todo el mundo puede decir –casi- todo, por lo que las marcas están expuestas a recibir críticas continuamente. Y esto no tiene por qué ser siempre malo: las redes sociales te ayudan a conocer mejor a tus stakeholders, saber su opinión. Además, conoces de sobras el dicho: una crisis siempre se puede convertir en oportunidad: aprenderás de este error para saber qué es lo que molesta a tus seguidores y cómo es la mejor manera para solucionar problemas similares.

La liaste en Twitter, sí. Pero un error bien gestionado se puede quedar solamente en un hecho desafortunado, sin llegar a convertirse en una profunda crisis de reputación. 

Además, ¿y quién no se ha equivocado nunca?

Repite conmigo: esto no es una nota de prensa

Repite conmigo: “esto, no es una nota de prensa. Esto otro, sí”. Y así hasta el infinito. A veces me gustaría ser tan cansino como los que confunden, día sí y día también, un artículo periodístico con una nota de prensa. Es el Homo Comunimediocris.

Nuestro personaje en cuestión, el Homo Comunimediocris, es también amante de otras expresiones como “el diario ha cambiado nuestra nota de prensa”, "obliga al periodista a que lo publique mañana" o “el periodista ha publicado lo que ha querido”. Es el típico que, en su web, anuncia bajo el título de “Notas de prensa” la cobertura mediática de su marca. O quien pide explicaciones a su responsable de Comunicación por no haber “salido” en un medio determinado.

Seguro que os habéis cruzado más de una vez con el Homo Comunimediocris. Y si ya no sabéis cómo explicarle la diferencia entre nota de prensa y artículo periodístico, os dejo una guía rápida que os será útil. Así, de regalo. En exclusiva para vosotros:

1/ El periodista es libre y, por tanto, publica lo que considera de interés. Quizás nuestra nota de prensa no es, bajo su criterio, una noticia merecedora de cobertura.

2/ Si quieres “salir”, sí o sí, en el diario, te equivocas de estrategia: lo que necesitas es una campaña de publicidad (pagando, ¡por supuesto!); no acciones de relaciones públicas.

3/ El periodista debe contrastar, interpretar, informarse y consultar sus fuentes. Por eso su artículo no será 100% igual que nuestra nota de prensa.

4/ Y un último consejo: déjate asesorar por tu responsable de Comunicación. La mayoría incluso han estudiado un poquito sobre comunicación y periodismo...

Estar en las redes por estar. Pero sin hablar.

“¡Ya estamos en Twitter!”, me decía el otro día un Dircom. Debo reconocer que soy un entusiasta de la comunicación social y, por tanto, me alegré del paso dado por la compañía de mi colega. Busqué el perfil de la empresa en la red social y… ¡asombro!: su timeline sólo tenía un tuit. ¡Uno!

“Y para qué estás en Twitter, si no hablas?”, le dije yo. Volvemos a lo de siempre: una gestión no estratégica nos lleva a hacer cosas sin sentido. Resulta que la empresa del Dircom que conozco no tiene ningún plan, ninguna idea para hablar en las redes. “Hoy en día hay que estar, Òscar”, me decía. Pues mira: no. No tiene por qué. Y lo digo yo que -vuelvo a repetir- soy un apasionado de la comunicación 2.0.

Si no tenemos tiempo para dedicar a las redes. Si no tenemos interés. Si no sabemos qué explicar. Si no tenemos ni idea de gestionar perfiles corporativos en Twitter o Facebook: no entremos. No es necesario. Esto no es –sólo- una moda.

Si, por el contrario, creemos en la comunicación bidireccional. Queremos dialogar con nuestros stakeholders. Estamos dispuestos a recibir críticas constructivas y aprender de ellas. Tenemos conocimientos y sabemos qué decir y cómo decirlo: adelante. ¡Pero hablemos! Nuestros seguidores están esperando para leernos, para que aportemos valor a sus timelines. Por eso nos siguen.

Así que: estar en las redes por estar, no. Y menos todavía sin hablar. 

No vendamos humo, por favor

56. Este es el número de notas de prensa, con sus respectivas llamadas telefónicas de seguimiento, que el otro día recibió un periodista de un medio de comunicación generalista. Y me dice que está seguro que la media diaria es todavía más alta. ¿Os imagináis qué puede hacer un periodista con 56 comunicaciones de fuente? Sí, eso es: la mayoría de notas de prensa van directamente a la papelera.

Contextualicemos: la crisis del sector está dejando las redacciones cada vez más vacías. Los periodistas tienen asignados más temas a tratar y, por tanto, disponen de menos tiempo para contrastar informaciones. Y lo más peligroso para nosotros, los Dircom: las notas de prensa insulsas, mal redactadas y focalizadas en temas banales y sin interés periodístico van al alza.

Ante esta situación, ¿creéis que la notas de prensa seguirán siendo el mejor canal para informar al periodista? Sinceramente, pienso que sí: a pesar de todo, los comunicados todavía tienen una larga vida por delante. Pero todo depende de nosotros: los comunicadores corporativos tenemos, ahora más que nunca, la obligación de prestigiar nuestra mermada profesión. Y eso pasa, también, por asesorar a nuestros directivos (no todo es noticiable; no siempre tienen razón), por ponernos en la piel del periodista (redactemos de manera impecable; destaquemos lo que realmente es interesante) y por ejercer con profesionalidad (no molestemos al periodista; no enviemos correos masivos sin interés). Claro está que todo esto sólo es capaz de aportarlo un comunicador corporativo profesional, formado académicamente y comprometido con la gestión estratégica.

Nuestra guerra se libra en dos bandos: el intrusismo y las malas prácticas. De nosotros depende que en un futuro próximo tengamos la credibilidad que necesitamos para seguir ejerciendo.

Hay vida más allá de la nota de prensa

Tenemos la mala costumbre de salvarlo todo con una nota de prensa. Que presentamos resultados económicos: nota de prensa. Que el gerente necesita dar la cara: nota de prensa. Que hace tiempo que no salimos en los medios: nota de prensa. Pero, chicos: somos comunicadores, ¿no podemos ir un poco más allá?

Sé que muchos departamentos de comunicación están atados de pies y manos. Sé también que a menudo no nos preguntan nuestra opinión (“tú haz nota de prensa y listos”). Pero los comunicadores tenemos la obligación de ser pro-activos y proponer soluciones más o menos creativas para hacer más atractivo aquello que queremos/debemos contar. Esto último, lamentablemente, no lo tienen muy claro algunos Dircom que lo son sólo de cargo, no de vocación.

Explica una historia: convierte el mensaje en algo atractivo. Relaciónalo con tu contexto, con la actualidad. Una vez tengas el relato, tradúcelo para tus distintos receptores: un mismo mensaje, adaptado, puede ser interesante para un periodista social, uno económico o para tus seguidores de Twitter.

Humaniza el mensaje: ¿y por qué no explicarlo a través de un portavoz? ¿Qué tal conceder esa entrevista que siempre pospones o rechazas?

A fondo: quizás puedas priorizar la calidad a la cantidad. En lugar de centrarte en conseguir salir en todos los medios, ¿qué tal pactar en exclusiva un reportaje a fondo con una cabecera?

Otros soportes:  no te olvides que puedes conseguir una gran cobertura sin necesidad de saturar a los periodistas. ¿Qué te parece lanzar tu mensaje en tus perfiles corporativos en las redes sociales? El marketing digital, los encuentros con prescriptores y líderes de opinión o las acciones de comunicación de guerrilla son otras técnicas de baja inversión pero de alta rentabilidad.

¿Quién se aburre en un gabinete de prensa? ¿Quién ha dicho que nuestro trabajo es cada vez más rutinario y menos creativo? Se trata de ir siempre más allá. También más allá de la nota de prensa. 

El periodista nunca morirá

Que no, que no. Que nunca morirá. Por mucho que algunos lo repitan hasta la saciedad (“las redes sociales acabarán con la profesión de periodista”), no pasará. ¿O a caso nos olvidamos todo lo que aporta –o debería aportar- a la sociedad un periodista? Información contrastada y veraz, acceso a múltiples fuentes de información, credibilidad, espíritu crítico... Aspectos que, difícilmente, cumplen la mayoría de blogueros o tuiteros.

Pero antes de que empecéis a criticarme: no estoy restando importancia e influencia a blogueros y tuiteros. Al contrario: soy un entusiasta de la redes sociales y la comunicación 2.0. Pero, señores: esto no es periodismo. Es información; es viralización; información; socialización. La democratización de la opinión y de la emisión de mensajes. Pero no: no es periodismo, así que podéis ir eliminando de vuestro diccionario la horrible y equivocada expresión de “periodismo ciudadano”.

Otra cosa diferente es el periodista que no socialice en las redes: este sí morirá. En la era de la hiperconexión, el periodista ha de estar cada vez más conectado a sus fuentes, a sus lectores, a sus críticos. Y jugar a la inmediatez. Es el nuevo perfil del periodista, el “periodista mutante” que ha bautizado Juan Varela.

Así que, amigos periodistas: tranquilidad. La profesión no va a morir. Nuestros valores son más necesarios que nunca. Eso sí: si todavía no estáis en el 2.0, daos prisa. 

El paper del Dircom en l'aposta per l'Smart City

“Cal apostar per l’Smart City”. Aquesta dies, coincidint amb el congrés internacional de ciutats intel·ligents Sabadell Smart Congress, aquesta expressió està de moda. Però sabem què significa realment? “Smart City” és un concepte que, a grans trets, dóna nom a les ciutats que aposten per la sostenibilitat i per fer més còmode la vida dels seus ciutadans a través de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. I l’aplicació d’aquestes noves tecnologies es pot fer en diversos àmbits o sectors, com ara l’economia, la mobilitat o el medi ambient, entre d’altres.

Sigui com sigui, si us fixeu, la comunicació és l’eix transversal que garanteix que realment una ciutat aposta per ser intel·ligent. I és que fer més còmode la vida dels ciutadans implica, sobretot, que les administracions i les empreses gestores de serveis públics apostin per la transparència, la immediatesa, la interacció i la comunicació en tots els canals disponibles. I en tot, la gestió professional de la comunicació corporativa hi juga un paper fonamental. És per això que és necessari que el Dircom tingui un paper rellevant en la transició del model tradicional al d’Smart City que tota administració i empresa gestora ha de fer.

En el context actual, la ciutadania condemna la falta de transparència i premia l’accés fàcil i intuïtiu a tot tipus d’informació del seu interès. A més, cal que les empreses i administracions entenguin que la immediatesa en la transmissió de missatges corporatius és un dels conceptes que més es valoren en l’era de dominada per les xarxes socials. I és en aquest sentit que la interacció també és fonamental: les administracions i les empreses han de baixar de nivell i parlar, de tu a tu, amb la ciutadania. Sobretot a les xarxes socials. La interacció i el diàleg ha d’acabar amb la direccionalitat dels missatges comunicatius que fins ara imperaven. I sobretot entendre que estar a Twitter i Facebook no és qüestió de modes, sinó d’aposta estratègica per oferir un millor servei al ciutadà. 

Al final de tot, el que un ciutadà intel·ligent vol és tenir informació. Per això el Dircom ha de tenir en compte tots els canals disponibles: els tradicionals, els on-line, els off-line i, per suposat, els 2.0. Les administracions i les gestores de serveis han de dissenyar un pla que tingui en compte tots els canals en el seu mix de comunicació: tot integrat, tot corporatiu, tot estratègicament pensat per perseguir el mateix objectiu: apostar per l’Smart City, pel ciutadà intel·ligent. O el que és el mateix: creure en la transparència, la immediatesa, la interacció i la comunicació. 

Més reflexions sobre comunicació a www.oscargid.com/blog

El Dircom

Fa uns dies, en una conferència sobre comunicació corporativa, Ángel Alloza ens recordava que existeixen més de 100 denominacions del càrrec de gestor de la comunicació corporativa. Aquesta dispersió en quant a la denominació de la nostra feina té també una traducció en la situació dels professionals en l’organigrama empresarial. Si bé és cert que l’European Communication Monitor indica que mica en mica s’està avançant cap a una gestió estratègica i professional dels intangibles, una gran part de petites i mitjanes empreses no tenen gaire clar què és i què ha de fer el responsable de comunicació.

Sembla una obvietat, però la nostra feina ha d’anar més enllà de comunicar, tant internament com externament. El comunicador corporatiu ha de saber llegir i interpretar el context global i dissenyar l’estratègia més adient i totalment alineada amb el posicionament empresarial. El Dircom ha de ser també el “mediador” entre els diferents públics (clients, treballadors, administracions, socis, accionistes...) i l’empresa. Ha de relacionar-se amb els periodistes, perquè ell també ho és (o ho hauria de ser) i els seus col·legues són els seus aliats. Un dels seus principals objectius ha de ser la creació d’una marca corporativa forta i ha de treballar constantment per identificar els principals riscos a nivell d’imatge que pot tenir la companyia.

Precisament perquè el Dircom és (o hauria de ser) qui més entén de comunicació a l’empresa, ha d’encarregar-se d’assessorar directament a la Direcció General sobre aquest aspecte. Preparar els directius en les tasques de comunicació és, per tant, una de les seves funcions principals.

La nostra és una feina que requereix implicació, entusiasme i, si em permeteu, vocació. Només així es garanteix que l’empresa investigui nous canals de comunicació, actualitzi els seus missatges i estils comunicatius i utilitzi les tècniques al seu abast per tal de contactar eficaçment amb els seus stakeholders. Aquest entusiasme per la comunicació és precisament el que es troba a faltar en molts pseudoprofessionals mediocres que, lamentablement, tenim en el nostre sector plagat d’intrusisme.  

Per la importància que la gestió professional i estratègica de la comunicació té en el sí de qualsevol corporació, som molts els comunicadors que reclamem des de fa temps un rang directiu de primer nivell, com un staff de la Direcció General i connectat en tot moment amb els directors de Recursos Humans i de Màrqueting. Com diu el gran Joan Costa al llibre “Dirección de Comunicación Empresarial e Institucional”, el Dircom ha d’imbuir-se amb l’alta política i activitat institucional però, alhora, ha de conservar la frescor i la distància d’un assessor extern.

Molts de nosaltres podem pensar que la nostra realitat és encara a anys llum de la situació ideal que tenen les grans empreses, però el compromís real amb la professió i amb el nostre sector, la reivindicació d’una gestió estratègica i la lluita contra les males pràctiques i l’intrusisme són la millor defensa i valoració que podem fer de la figura del Dircom. Perquè tant és amb quina de les 100 denominacions del nostre càrrec ens etiqueten si tenim ben clar quines són les nostres funcions. 

Més reflexions sobre comunicació a www.oscargid.com/blog

Hi perdem tots

Estem assistint a un dels períodes més negres del periodisme al nostre país. Dia rere dia, nous ERO als mitjans de comunicació i tancaments de capçaleres i emissores ens estan immunitzant davant les males notícies i amenacen de deixar la societat en stand-by.  I es que el tancament d’un mitjà de comunicació no només és una amenaça per al col·lectiu de periodistes i comunicadors, sinó també -i sobretot- per a tota la societat.

Un país sense pluralitat de mitjans és un país enfosquit i sense opinió. La reducció de mitjans de comunicació que estem patint és una pèrdua irreparable d’un agent social fonamental, que vetlla per la llibertat d’expressió i d’opinió, l’accés universal a la informació i la transmissió d’una identitat comuna. I és que les funcions socials que compleixen els mitjans i els periodistes professionals són insubstituïbles.

El periodisme local (o de proximitat), per la dimensió i tipologia de les seves empreses, és un dels que més està patint la crisi actual. Deixeu-me que escombri cap a casa i m’hi fixi en el cas de Sabadell, la meva ciutat. En el darrer any i mig hem perdut la televisió local privada Canal Català Vallès i el diari digital ASabadell. A més, les edicions locals d’El Punt Avui deixen de tenir pes en la capçalera. I les administracions públiques no tenen prou pressupost per posar en marxa un canal de televisió públic a través de la TDT. Davant d’aquest preocupant panorama, noves iniciatives com el digital iSabadell, l’incipient arraon.cat i la televisió on-line Sabadell en Vivo són els petits brots verds que a tot comunicador i sabadellenc omplen d’esperança. Aquests nous mitjans, sense grans pressupostos però amb professionals compromesos al darrera, són ara els que han de garantir la pluralitat informativa a la ciutat, sumant-se als mitjans tradicionals -com el Diari de Sabadell i Ràdio Sabadell 94.6- que, tot i amb dificultats, continuen amb la seva tasca informativa centrada en Sabadell.

És cert que el sector de la comunicació i la informació té molts reptes per endavant, com ara acabar amb la precarietat laboral -que sembla institucionalitzada a la majoria de mitjans- i lluitar contra l’intrusisme professional. Però, sobretot, els mitjans de comunicació han de trobar el seu espai en la nova realitat digital, reivindicar la seva credibilitat i professionalitat davant dels fenòmens associats al 2.0 i participar en activament en iniciatives d’interès social.

Davant les dificultats, hem d’explorar plegats –periodistes i editors- noves fórmules per garantir el dret a la informació des de criteris professionals i periodístics. I hem d’aconseguir conscienciar la població del paper fonamental que juguen els mitjans, sobretot els locals, implicant-nos encara més en la realitat social i municipal. Només així aconseguirem que col·laborar amb la comunicació de proximitat sigui vista, ara més que mai, com una actuació de patriotisme local i de compromís amb la comunitat, a més de ser rendible en termes econòmics.

Per cert: si voleu tenir una radiografia exacta del panorama comunicatiu sabadellenc, podeu consultar el blog del comunicador Marc Serrano i Òssul, que actualitza periòdicament la Guia de la Comunicació Sabadellenca. 

El meu reconeixement i agraïment a tots els mitjans locals sabadellencs -citats o no en aquest post-, per la seva lluita diària.   

Arguments de pes contra opinions infundades sobre les xarxes socials

L’intrusisme professional que patim en el sector de la comunicació corporativa fa que, sovint, persones que no tenen ni idea de gestionar estratègicament els intangibles opinin i s’atreveixin a beneir o condemnar tècniques o estils de comunicació.

Un dels casos més paradigmàtics, per ser de total actualitat, és la presència (o no) de les empreses i institucions a les xarxes socials. A continuació em disposo a anul·lar amb arguments les opinions infundades que alguns pseudoprofessionals s’atreveixen a esgrimir sobre aquesta qüestió:

1.- Les xarxes socials són una moda. Podria arribar a acceptar que les xarxes socials estan de moda. Però la seva implantació transversal en tots els sectors i el canvi de concepció d’Internet (ara es basa en la interacció i en el networking) fa pensar que la comunicació interactiva que permeten les xarxes socials serà (si encara no ho és) hegemònica a Internet.

2.- Hi ha molta gent que no té perfil a cap xarxa social. És cert. Però també ho és que cada cop més persones hi tenen. De fet, la popularització dels smartphones fa que cada cop siguin més els que utilitzen les xarxes socials (el 55% dels usuaris de les xarxes accedeixen a través dels telèfons mòbils). Segons la darrera onada de l’EGM, el mitjà Internet té una penetració del 43,4%. Es, per tant, el quart mitjà per penetració a Espanya. Els diaris tenen una penetració del 36,9% i bé que enviem notes de premsa, oi? Llavors, perquè no comuniquem a Internet?

3.- El meu públic no està a les xarxes socials. No m’ho crec. Segons l’Observatori de Xarxes Socials, el 93% dels usuaris d’Internet tenen un compte obert a Facebook. D’aquests, el 85% el manté actiu i actualitzat de manera permanent. En el cas de Twitter, el 32% dels internautes l’utilitza. I tampoc és un joc de nens: la mitjana d’edat dels usuaris de les xarxes socials a Espanya és 30 anys. Analitzant aquestes dades, heu arribat a pensar que un missatge a Facebook o Twitter pot tenir molta més audiència que una notícia publicada a un mitjà de comunicació convencional?

4.- Una empresa a Facebook o Twitter s’arrisca a rebre crítiques i insults. És una de les fal·làcies que més agraden als pseudoprofessionals. Si bé ells no ho saben, ara mateix, la seva marca, tot i que no tingui presència a cap xarxa social, està sent criticada. A les xarxes tothom és emissor de missatges, pel que tothom pot opinar. I això no ho podrà evitar cap director o cap de comunicació. Ara la situació ha canviat: hem d’aconseguir que els públics parlin bé de nosaltres. I això ho aconseguirem interactuant amb ells, dialogant, escoltant i reaccionant de manera ràpida a través de les xarxes. Si la marca no existeix a la xarxa social, a més de no assabentar-se de les crítiques rebudes (i, per tant, aprendre del que opinen els seus públics), mai podrà rectificar el seu error o contrarestar la crítica.

El tema dels insults mereix un capítol a part. Tothom pot insultar, és cert. Qualsevol pot fer una pintada negativa a la seu social de l’empresa. O insultar en un acte al director general de la mateixa. Davant d’aquest risc... deixarem de convocar actes? Hem de recordar que qualsevol que insulti, sigui a les xarxes socials o no, pot ser denunciat per calumnies, pel que aquest no pot ser un argument en contra de les xarxes socials.

5.- A les xarxes només hi ha rumors i no notícies contrastades. Mentida. De fet, cada cop hi ha més casos de notícies que es propaguen abans a les xarxes socials que a les pàgines web de mitjans informatius. És ben fàcil: primer, perquè molts dels usuaris de Twitter són periodistes que, abans de redactar la peça informativa, ja l’estan avançant al seu perfil social. I segon, perquè ara qualsevol usuari és emissor d’informació. Si una persona es converteix en espectador d’un accident, penjarà ràpidament la foto a les xarxes socials i comentarà el que està passant. Tots sabem que la credibilitat que té un diari i un periodista no la té un usuari anònim, però tant si és veritat com si no ho és, la notícia que publiqui a les xarxes socials es propagarà ràpidament, afectant de manera positiva o negativa a la teva empresa.

6.- La meva competència no està en les xarxes, pel que jo tampoc ho necessito. Gran error. A les xarxes no és fa comunicació per contrarestar la competència. Les xarxes es gestionen de manera estratègica per construir una bona imatge de marca i garantir una excel·lent reputació de l’empresa o institució. Una marca que conegui bé els seus públics i les seves opinions (clients, líders d’opinió, periodistes, accionistes), que s’impliqui localment amb la seva comunitat i que interaccioni de tu a tu, guanyarà personalitat, millorarà el seu posicionament i estarà millor preparada per encarar qualsevol crisi.

7.- Jo comunico enviant notes de premsa. No necessito més. Quin perill! Qui afirmi això no pot continuar ni un dia més cop a responsable de comunicació de cap empresa o institució. El mix de comunicació ha d’integrar, sí o sí, l’anàlisi i la difusió a les xarxes socials. El moment de tenir una pàgina web estàtica, de publicar un anunci publicitari o d’enviar una nota de premsa ja ha passat. Ara, a més de fer tot això, s’ha interactuar amb els públics, dialogar en el mateix nivell, escoltar-los, fer-los sentir partícips i, sobretot, aconseguir que parlin bé de tu. Si no ho fas, potser d’aquí poc ja serà massa tard.

8.- No és el nostre estil. Nosaltres mai hem fet això. És l’argument reaccionari que tot pseudoprofessional utilitza quan ja no té arguments de pes. Si prenem com a vàlida aquesta afirmació, no hauríem de continuar escrivint a màquina? O enviant les notes de premsa per correu postal? O millor encara: no hauríem de tancar la nostra pàgina web corporativa i cancel·lar els correus electrònics? Ens pot agradar més o menys, però la implantació de les xarxes socials ja és una realitat. Qui s’oposa a elles segueix el mateix patró que qui s’oposava a tenir telèfons mòbils, connexió a Internet o pàgina web fa tan sols uns anys: apocalíptics poc integrats.

Us animo a escriure un comentari a aquesta entrada amb els arguments que hagueu escoltat en contra de les xarxes socials. Estic segur que seran fàcils de rebatre. Comencem?

Canvi d’estratègia: que els altres parlin bé de nosaltres

No descobreixo la sopa d’all dient que ens trobem en un moment de desconfiança generalitzada. La crisi econòmica i financera, que es va iniciar precisament quan van aflorar casos de falta de transparència i de principis, s’ha expandit i s’ha portat per endavant la confiança de tota la població.

Fa uns dies, en una ponència sobre comunicació corporativa a ESADE, Ángel Alloza ens parlava de la necessitat que tots tenim, com a humans, de confiar en els demés. “La confiança és com una balança” –deia Alloza- “el problema és que ara s’ha desplomat”.

En aquest context de desconfiança generalitzada, i tenint en compte la nostra necessitat de confiar en algú... com resolem la paradoxa? Parlant amb col·legues Dircoms i experts en la gestió estratègica de la comunicació i d’intangibles vam arribar a la conclusió que, ara, és el moment de confiar en “els nostres iguals”: en gent com nosaltres. De fet, aquest canvi d’estratègia l’estem portant a terme tots, gairebé sense adornar-nos, des de fa temps. Qui pot confiar en les entitats bancàries després de col·locar productes “tòxics” a persones humils? Com podem confiar en les administracions públiques, immerses en una profunda crisi i que no troben la manera de garantir allò que fins ara semblava intocable? Per no parlar dels líders polítics, incapaços de trobar solucions per a la terrible situació que estem vivint.

Hem canviat als que fins ara eren els dipositaris de la nostra confiança (empreses, polítics, administracions) per persones corrents, com nosaltres. Traslladant aquesta idea a l’empresa, cada cop confiem menys en els CEO per confiar en els empleats de base. I en el context social, cada cop confiem menys en un diari o en una televisió, sinó en els professionals periodistes que hi treballen o, fins i tot, en usuaris anònims que opinen a les xarxes socials gràcies a la democratització de la informació.

És aquest canvi el que ha de provocar també un altre canvi: una reorientació de l’estratègia de comunicació de tota empresa i institució. Ara ja ningú confia en els missatges i comunicacions institucionals. Ara hem d’intentar que la gent parli bé de nosaltres, perquè són aquestes persones qui generaran bona imatge i reputació de nosaltres. És per això que és essencial gestionar professionalment la comunicació 2.0 a les xarxes, tot i que hi ha encara qui no s’ho creu. No dic que ja no siguin necessàries les relacions públiques i amb els mitjans tal com les coneixem fins ara, sinó que aquestes s’han de complementar amb actuacions de comunicació 2.0 que ens garanteixin una bona reputació. 

Però aquesta reorientació estratègica ha d’anar acompanyada, també, d’un canvi dels discursos corporatius. Les empreses, majoritàriament, parlen dels seus rendiments econòmics, de la seva mida, de la seva posició dins del mercat... però és això el que realment interessa a la població? És això el que esperen sentir i llegir els qui han d’opinar i parlar d’elles a les xarxes? Aquells que hauran d’ajudar-me a generar confiança? Evidentment, no. Les empreses i institucions, les que encara no ho hagin fet, han d’incorporar als seus discursos temàtiques d’interès social, com ara la qualitat del seu producte, els seu servei post-venda, el seu compromís amb la comunitat, el tracte als seus treballadors o els seus valors corporatius.

Tot plegat pot semblar un fet sense importància, però creieu-me: ens hi juguem molt. En la gestió de la comunicació corporativa, la confiança és essencial. I si nosaltres no la podem generar directament, hem d’aprofitar aquesta situació per fer que els altres siguin els qui parlin bé de nosaltres: els nostres ambaixadors, els nostres altaveus. 

L’empresa ha de donar la cara

Parlant amb alguns col·legues que exerceixen la nostra professió als mitjans m’explicaven la diferència que hi ha entre les empreses obertes, transparents i proactives -comunicativament parlant- i les que fan de l’opacitat i la falta d’interacció el seu principal leit-motiv de comunicació. Això m’ha fet pensar i refermar, un cop més, la meva opinió al respecte.

Una empresa –qualsevol- té l’obligació moral de ser transparent. La transparència i el compromís amb la societat és una manera de retornar a la comunitat on opera la riquesa que ha obtingut d’ella. Quan parlem d’empreses de serveis públics o fins i tot institucions i administracions, la implicació social ha de ser encara més gran.

Part de la imatge de tota organització depèn del que parlen d’ella els mitjans de comunicació. Els periodistes, com a líders d’opinió, són claus en la consolidació d’un imaginari col·lectiu que inclou la imatge de l’empresa o institució. Aquesta imatge s’acabarà de formar amb les experiències i percepcions personals de cada usuari o client, està clar, però els mitjans juguen un paper essencial. Aquest motiu hauria de ser suficient per voler estar presents als mitjans, no només donant resposta a les seves inquietuds, sinó també de manera proactiva, proposant, per exemple, continguts d’interès social.

Però, com bé sabem, no totes les empreses tenen aquesta actitud. Encara hi ha qui s’amaga darrere del seu ordinador; qui no manté un diàleg constant amb els periodistes, qui desconeix les necessitats que tenen els mitjans, qui prefereix declinar entrevistes i peticions de declaracions... i tot pensant que la seva és l’estratègia encertada. Res més lluny de la realitat. La percepció de la seva empresa serà cada cop més llunyana, més desconnectada de la societat, opaca i poc transparent. Els periodistes confiaran poc en les seves comunicacions oficials i en el cas de veure’s implicat en una crisi no els tindrà d’aliats.

Però el compromís social hauria d’anar més enllà de tenir una actitud oberta i transparent amb els mitjans de comunicació. Amb això no vull dir que tota empresa hauria de tenir una fundació a l’estil de les Obres Socials de les caixes d’estalvi, però sí un programa d’actuacions per retornar a la societat part de la riquesa que ha generat. Aquestes accions no només complirien aquesta funció, sinó que també beneficiarien la imatge de l’empresa i la percepció d’aquesta en l’imaginari de la comunitat. I no tot passa per invertir recursos econòmics en aquesta funció: l’assistència a actes d’interès social, l’organització d’iniciatives relacionades amb la seva activitat o la proximitat amb els clients i la societat en general podrien ser bones i econòmiques maneres d’aconseguir-ho.

En definitiva, la implicació social de tota empresa, participant en la mida del possible en les principals representacions de la cultura i l’associacionisme de la seva comunitat, hauria de ser exigible, com a mínim, moralment. I la transparència, entesa com una manera de donar la cara i d’explicar les seves principals actuacions, hauria de vertebrar el Pla de Comunicació de qualsevol organització que es consideri compromesa amb la societat.

Ara, opinem tots

Encara avui en dia em sorprèn que moltes persones, fins i tot usuàries de Facebook i Twitter, critiquen el fet que un o altre parli a les xarxes socials d’una institució o empresa. Donant-li voltes al tema, he arribat a la conclusió que per molt 2.0 que sigui, aquest usuari no ha entès el nou paradigma comunicatiu que s’ha imposat, ens agradi o no.


No entraré a valorar si tots els que escriuen -escrivim- a les xarxes socials fem periodisme -està clar que no-, però el que no és discutible és que, ara, qualsevol persona es converteix en emissor de missatges. Un fet que abans només estava reservat a les institucions, empreses i, sobretot, mitjans de comunicació. No podem jutjar la realitat amb els criteris de l’anterior paradigma i, sempre que estigui dins dels marges de la llei, qualsevol persona és lliure de dir el que vulgui de qui vulgui.

Davant d’aquesta situació trobem, com sempre, dues possibles reaccions en el sí de les companyies i institucions: els apocalíptics (que creuen que les xarxes socials ens portaran a la catàstrofe i que estan disposats a ignorar la seva existència) i els integrats (que volen conèixer i aprofitar les possibilitats que atorga el 2.0). No tornaré a destacar les oportunitats que pels comunicadors corporatius i per a les empreses ofereixen les xarxes socials (si voleu saber-ne més, llegiu aquest article meu o aquest altre) però, deixant de banda si són bones o dolentes, el que està clar és que les xarxes existeixen, són una realitat, tenen la seva pròpia manera de funcionar i el seu poder de generar opinió i de difusió és immens.

Davant d’aquesta realitat, ens agradi o no, les empreses que encara no ho hagin fet s’han de treure el mocador dels ulls, confiar en els seus gestors de la comunicació -que encara hi ha empreses que en tenen de professionals. Poques, però n’hi han- i incloure les xarxes socials en el seu mix de comunicació.

I davant la reiterada i equivocada idea de molts directius de que si entrem a les xarxes socials ens criticaran, recordeu que és un mite fals. Tot i que la teva empresa no tingui un perfil a Twitter, estic segur que està sent criticada. I com que no hi és, no s’assabenta del que passa, ni pot reaccionar ni pal·liar aquesta mala imatge i reputació que s’està gestant en el món 2.0.

I creieu-me: encara hi ha "responsables" de comunicació als quals no els importa què i en quins termes es parla de la seva empresa a les xarxes socials.

El drama de no saber comunicar

Fa pocs dies participava en la gestió de la comunicació d’un acte que incloïa ponències de diversos experts. Per sobre de tots ells, va destacar l’americà, per la seva capacitat d’empatia i la facilitat de connectar amb el públic. No necessàriament el ponent americà era el millor; el que més sabia; el més expert en la matèria. Però un cop més, la manera de comunicar va ser la clau per emportar-se a la butxaca al públic assistent a l’acte. 

Aquest episodi em va fer venir a la memòria la cita de Bill Clinton que Tony Blair cita a les seves memòries: “No ho oblideu: la comunicació és el 50% de la batalla en l’era de la informació. Diga-ho un cop, dos cops i continua dient-lo, i quan hagis acabat, sabràs que encara no ho has repetit suficientment”. 

I és que a casa nostra tenim una nefasta formació en comunicació. Sé que reivindicar classes de comunicació a les escoles i instituts d’un país en què el fracàs escolar és tant gran pot semblar utòpic fins i tot fora de lloc, però trobo que estem a anys llum d’altres societats, com ara l’americana, que focalitza la seva formació en els casos pràctics i en la presentació i defensa pública de projectes, raonaments i idees. 

Per a un comunicador com jo és gratificant que arribi un ponent i et digui que no vol taula; que no vol PowerPoint; que no vol micròfon de sobretaula. Per a un comunicador com jo –i també per al públic assistent- és una alegria comprovar que el ponent que està a sobre de l’escenari deixa els papers i no se’ls torna a mirar; es col·loca un micròfon de solapa i es mou per l’escenari, gesticulant quan toca, utilitzant silencis expressius quan el seu discurs ho requereix, fent servir l’humor i la ironia per mantenir l’atenció i fent partícip al públic en tot moment. Ja ho diuen això de “no és el que dius, sinó com ho dius”. 

És desesperant comprovar el poc nivell comunicatiu que tenen molts dels directius de les nostres empreses. Una de les funcions dels comunicadors corporatius professionals hauria de ser, també, la formació d’aquests directius en habilitats comunicatives, fomentant la seva assistència a cursos de perfeccionament i donant-los les pautes necessàries per aprendre a transmetre missatges de manera eficient. Però la realitat és que, avui en dia, la gestió de la comunicació encara no té la rellevància que hauria de tenir en el món de les petites i mitjanes empreses. I, diguem-ho clar: la majoria de responsables de gestionar la comunicació corporativa són intrusos professionals que abans de formar als seus directius haurien d’aprendre ells mateixos a comunicar. O millor encara: aprendre primer què és això de la comunicació. 

És el nostre pa de cada dia. És el drama de cada dia.

Aquest diumenge presentaré la festa del TDAH

Sovint, ser comunicador et permet fer també altres coses divertides i agraïdes a banda de la teva feina diària. Aquest diumenge, tinc l’honor de presentar la festa del TDAH -persones amb dèficit d’atenció i hiperactivitat-, en el marc de la IV setmana europea del TDAH. L’associació TDAH Vallès, que ajuda i dóna suport a persones afectades per aquesta patologia, ha preparat un seguit d’actes a la cèntrica plaça Doctor Robert de Sabadell per sensibilitzar la població.

La IV setmana del TDAH, que se celebrarà simultàniament a diversos països europeus, començarà aquest dissabte a Sabadell a les 10:30h del matí. La plaça s’omplirà d’activitats lúdiques, com ara exhibicions d’Aikido i balls de saló, o les actuacions de l’Esbart Sabadell Dansaire i els Gegants de la Creu Alta. A més, des de primera hora del matí, les components del conegut grup musical Macedònia estaran a la plaça esmorzant amb tots els presents.

La festa tindrà també moments de reivindicació i sensibilització, com la lectura del manifest de la Federació Espanyola de TDAH o el sorteig solidari de productes de “famosos” que s’han volgut solidaritzar amb la causa: només per comprar una xapa amb el logo de l’associació sabadellenca, els assistents podran guanyar un llibre de Magda Bonet dedicat per Luz Casal; una samarreta signada per Sergio Dalma o 3 cd’s amb les 50 millors cançons d’aquest cantant sabadellenc.

Des del meu blog vull convidar-vos a tots a acostar-vos aquest diumenge a la festa del TDAH. M’agradaria que, amb la vostra participació en la festa solidària, experimentéssiu la mateixa satisfacció que tindré jo quan estigui posant el meu granet de sorra davant del micròfon. Us hi espero!