Un bon plan. Bona birra, un sopar genial. Conversa, riures, fondue, birra. La nit promet. De cop, l'esòfag es resseca. Un glop de birra. La sensació no passa. Empitjores per moments, et marejes, t'ofegues. Surts del bar sol, amb un got d'aigua a la ma. Beus aigua, no entra més enllà de la gola. Cada cop sents que t'ofegues més. Surten els amics, la situació no millora. Dels riures es passa a la preocupació. Cops a l'esquena, cops al pit. Salts, arcades. Alguna cosa continua taponant l'esòfag. Notes que la cosa és més greu del que penses. Ràpidament, ens muntem al cotxe. Arrenca. Direcció Parc Taulí. Molt ofegat. Noves nàusees. "Jimy, para quan puguis". "Merda, merda! aquí no puc". Abans que el cotxe es detingui del tot, obres la porta. No hi ha sort. No aconsegueixes potar. Surts del cotxe, amb la mirada i la ment perduda. Camines sense direcció, fins arribar a la paret dels edificis del carrer. Allà, per fi, surt tot. Un tros de pa assassí. Sí, això sembla. Què cabron! Et gires, mires al cotxe. Veus cares de preocupació. "Estic viu". Aplaudiments i somriures a les boques. Tot s'acava. O tot comença! Zona hermètica, celebració de... que estic viu! Cubates i cerveses a la taula. Càmera de fotos. Autodisparació. Amics. Gràcies!
Feia ja algun temps (jo diria que més d'un any) que no em passava pel Canal Català Vallès. Avui he anat per acompanyar al Síndic a una enrevista i he de dir que m'ha sorprès positivament. He vist que encara hi ha il·lusió i que es conserva el mateix bon ambient que quan vaig estar col·laborant, ara fa 3 anys (Kiko, ets la canya!). He de confesar que he sentit certa nostàlgia de viure el dia a dia d'una televisió, la pressió del temps (o la falta de temps), el periodisme de proximitat. Estic molt content amb la feina que faig i, per sort, des dels departaments de comunicació tenim molta relació amb el món de la tele... però sé que, tard o d'hora, hauré de fer alguna cosa a la televisió. Ho sé. Tornaré.
“Vull cada dia una administració més propera, més comprensiva. Vull refermar el meu compromís amb la gent de Sabadell” (Josep Escartín dixit). Així comença la memòria anual del Síndic Municipal de Greuges de Sabadell i, alhora, amic meu. Penso que pots (podem) estar molt satisfets de com funciona la institució, tot i que estic d'acord que encara queda molt per fer. Enhorabona pels resultats i per la teva il·lusió i ganes. I, sobretot, gràcies per creure en la comunicació i per veure-la com un element estratègic per arribar a la gent. 