Això només ho arreglem entre tots

Volem arreglar aquesta situació, i no esperarem que ningú ho faci per nosaltres.

Perquè si no ho arreglem nosaltres, qui ho farà? Fa massa temps que veiem per tot arreu que les coses van malament. I això és gairebé l’únic que ens expliquen. Però la crisi no només és a fora, també és dins dels nostres caps. Ens ha fet perdre la confiança, ens ha contagiat el pessimisme, el desànim.

Això és el primer que hem d'arreglar: volem recuperar la confiança. Tenim motius per animar-nos. En aquesta web en trobaràs molts. Històries de gent com tu i jo, que s’enfronten a aquest moment, que demostren que amb il•lusió, creativitat, esforç i compromís es pot aconseguir tot.

Gent que creu en si mateixa i que ho demostra cada dia desafiant la crisi. Per exemple, sabies que cada mes es creen cinc mil empreses en aquest país? No et semblen cinc mil poderoses raons per creure-hi?

Volem que coneguis aquestes i altres històries, que t’inspirin, que t’animis, que les comparteixis, que formin part de les converses i que, entre tots, aconseguim fer-les arribar als mitjans de comunicació, als telenotícies, als editorials...

Hem de contagiar la confiança de la mateixa manera que s’ha contagiat el pessimisme. Perquè quan tu, i tu, i tu, i jo, ens convertim en nosaltres, no hi ha res que no puguem arreglar.

Jo ja m'he adherit a aquest manifest. Em rendeixo davant la magnífica iniciativa i excel·lent campanya publicitària multimèdia i interactiva ideada per un professional del màrqueting i feta realitat per la Fundació Confiança amb el suport de les Cambres de Comerç, empreses privades, agències de comunicació i col·legues del sector. Enhorabona a tots ells!

I us demano que, si esteu farts del pessimisme, de la crisi, de la inactivitat, de la divisió... i esteu d'acord amb aquest manifest, adheriu-vos-hi aquí, navegueu per aquesta pàgina web i feu córrer la veu.

La mentida

Dimecres vaig compartir sopar amb una companya de professió que gestiona la comunicació corporativa d’una important empresa de serveis del nostre país. Som amics des de fa molts anys, fins i tot abans d’embarcar-nos en el món de la comunicació. Ella, com jo, està compromesa amb la professió i, per aquest motiu, al sopar va treure el tema preocupant: la mentida; la mentida com a “tàctica” de comunicació.

Aquella nit vaig estar donant voltes al tema. A més de ser un atemptat a l’ètica i, si em permeteu, a la professió, el fet de mentir als periodistes és també contraproduent i perjudicial per a la imatge de l’organització. Possiblement alguns de vosaltres penseu que mentir, si és amb una bona finalitat, no és del tot dolent. Segurament teniu raó, i fins i tot podria estar d’acord amb l’afirmació. El que no podem és acceptar que la mentida és una tàctica per gestionar la comunicació. Si hi ha un vessament radioactiu, no ho podem negar als mitjans. Si un error ha deixat a 50.000 persones sense electricitat durant 30 hores no podem minimitzar-ho dient que ja està restablert el servei i que només ha afectat a 10.000 habitants. I menys encara en l’actualitat: els emissors d’informació ja no són només els mitjans de comunicació. De què serveix enganyar a un periodista fent veure que l’error no ha estat tant greu si l’afectat pot explicar la veritat en el seu blog? O gravar l’accident amb el seu mòbil? De què serveix que la ràdio estigui dient que la Ronda ja està descongestionada si l’usuari entra a Internet i veu, amb les càmeres en directe, que els cotxes estan parats?

La comunicació està al servei de l’organització. Però la comunicació no pot arreglar els problemes i els errors de gestió de l’empresa. El Dircom ha de preocupar-se per la imatge de l’empresa, actuant amb ètica i professionalitat. I, en la majoria dels casos, actuar amb molta responsabilitat i poca prepotència i mentida és la millor recepta per cultivar la imatge de l’empresa.

La publicitat de TVE marxa a Internet

Serà realment així? Avui llegia a la premsa que el volum de publicitat que, fins a finals de 2009, s’anunciava a TVE (des de l’1 de gener no emeten publicitat), no es repartirà únicament, tal com es preveia, entre la resta d’emissores privades. Segons Microsoft Advertising i el Grup Havas, part dels 382 milions d’euros que l’any passat va rebre l'Ens Públic en concepte de publicitat marxaran també a altres suports, com ara Internet. Concretament, xifra que el 8% dels 382 milions es convertiran en publicitat on-line.

Està clar que, des de fa uns anys, la inversió publicitària en mitjans no convencionals (com ara Internet) manté una tendència alcista... però sembla il·lògic que qui fins ara apostava per la televisió, amb la marxa de TVE del mercat publicitari, retiri la seva inversió en el mitjà. Què tenia TVE que no tenen la resta de canals privats? Sembla que una possible resposta sigui la tipologia de consumidor televisiu: una part dels anunciants busca un púbic femení amb fills al seu càrrec i, cada cop més, aquest perfil consumeix Internet. Igual passa amb els nens: els menors que consumien productes infantils de TVE és un target cada cop més familiaritzat amb internet. I, a sobre, la publicitat on-line és més barata que la televisiva! Un públic femení i infantil que ja està recollit a Internet: el 46% dels internautes són dones i la xarxa té una penetració del 66% entre els nens.

Un altre dels punts que destaca l’estudi diu que el 24% de l’antiga inversió publicitària a TVE, simplement, desapareixerà. La (maleïda) crisi econòmica sembla tenir la culpa, tot i que també, suposo, tindrà a veure la tipologia d’audiència dels canals públics estatals: un target molt específic que continuarà consumint programes de TVE en comptes de migrar cap als canals privats. Un target que no consumeix altres suports no convencionals com ara Internet. Vaja, estic pensant bàsicament en els meus avis...

Quines curiositats. Estem vivint un moment històric: la inversió publicitària en mitjans tradicionals decreix (a la televisió, un 28% menys, segons Infoadex), la TDT multiplica els canals, l’audiència es fragmenta, TVE es retira del mercat publicitari... continuarem expectants a veure com evoluciona el sector.

Vida quotidiana

Sona el despertador. Són dos quarts de set. Em dutxo, esmorzo (Cola-Cao i galetes Maria) i agafo el cotxe. Camí cap a la feina. Engego l’ordinador. Repasso la premsa, l’escrita i l’on-line (local, generalista i econòmica). Llegeixo tots els e-mails. Contesto si s’escau. Reviso la planificació del dia.

Redacto uns textos a partir d’una informació que m’arriba per e-mail. Apuro el temps abans de la reunió programada. L’iPhone m’avisa. Vaig tard. “Guardar como”, PC en repòs i cap a la reunió. Informació. Més informació. Saturació de dades i comentaris.

Torno al PC. Em passen una trucada: un marró. Intento arreglar-ho. Miro de nou l’agenda. He de presentar una proposta de maquetació de document. Obro el Freehand. M’inspiro. Dissenyo. “Anem a esmorzar, Òscar?”. “Sí, és clar!”.

Trucada al mòbil. “Has vist el correu?”. “No, ara el llegeixo”. Més coses per fer. M’ho planifico a la tarda, ara no tinc temps. Acabo el que tinc pendent. Són les 12. Repasso de nou la premsa on-line. No hi ha novetats. “Òscar, ha sortit alguna cosa?” “No, avui res de res”.

Allau de trucades (normal, a partir de les 12 del migdia...). Responc. Facilito la feina. Ajudo. Protegeixo. Imatge de marca. Posicionament après.

“Són les tres! Com passa el temps!”. Apuro fins a un quart. Marxo. Vaig als FGC. Avui toca reunió. Sort que he menjat alguna cosa a la feina. A les quatre, a Barcelona. Trobada interessant. “Podrem fer coses, estic segur”. “Té, la meva targeta”. L’iPhone torna a sonar. Hi ha més feina programada. I, per cert, la bateria s’acaba.

Arribo al despatx. Avui he de redactar un copy textual per a un catàleg. M’inspiro. Busco per Internet què fa la competència. Estudio com ho hauria de dir la meva marca. Ara sí, toca escriure.

Són les 20:30h. Avui no he entrat al Facebook. “Entro? Va, som-hi”. Perdo el temps. Però necessitava desconnexió. Encara queden e-mails per contestar. Per cert: havia d'anar a El Corte Inglés a comprar un regal i se m'ha fet tard. Hi aniré demà.

Estic cansat. Però satisfet. He avançat molt. I, malgrat tot, m’ho he passat bé.

El meu dia a dia és com qualsevol altre. Una vida quotidiana d’un comunicador anònim. Qui ha dit que les vides anònimes no són interessants? La meva és fantàstica!

Gràcies per tancar el cicle de la comunicació amb mi i per començar, plegats, el nou 2010

Fa dies que ho tenia pendent: moltíssimes gràcies a tots els que heu tancat el cicle de la comunicació amb mi! Gràcies als que heu escrit un comentari i també als que m'heu enviat un sms o un e-mail, m'heu trucat per telèfon o ho heu fet en persona.

Més que un exercici pràctic o una acció per donar notorietat al meu blog, la veritable intenció de la felicitació nadalenca era ressaltar la importància de la interacció, la resposta, per tal que tota comunicació sigui efectiva. Estic acostumat a enviar Notes de Premsa i comunicacions als mitjans... però tot això no té sentit sense la resposta dels periodistes, la seva opinió, la seva acció. Com tampoc no tenen sentit els anuncis publicitaris sense la resposta de l'usuari; o els articles de premsa sense l'opinió dels lectors, per posar alguns exemples. Ja ho deia el gran Joan Costa a les classes del Màster que vaig fer fa uns anys: la comunicació és acció (i afegia: i tota acció és comunicació). I això és aplicable a tots els camps, no només al món de la comunicació corporativa, la publicitat o el periodisme.

L'any 2010 comença amb molta feina. I això és bo, donada la situació general que ens ha tocat viure. Desitjo, de tot cor, seguir compartint amb tots vosaltres reflexions, moments i comentaris durant aquest 2010. Som-hi!

Tanca el cicle de la comunicació amb mi!

Has rebut un missatge meu? Vols tancar el cicle de la comunicació amb mi? Clica a "comentarios" (just a sota d'aquest text) y deixa'm el teu missatge! Bon any 2010!

Les bases del futur Gremi de Periodistes de Sabadell

Dimarts vaig estar a una de les primeres reunions del GPS, el Gremi de Periodistes de Sabadell. Podem dir que el GPS comença a ser, mica en mica, una realitat que, tot i això, encara no sabem en què acabarà. El GPS neix sense voluntat de convertir-se en un sindicat; ni menys encara en un lobby. De moment, el GPS és només un club obert a tots els periodistes i comunicadors corporatius de Sabadell, que es reuniran periòdicament per intercanviar opinions sobre la nostra (estimada) professió.

A la reunió de dimarts no es van pendre decisions trascendentals: ben al contrari. La trobada va servir per establir les bases, per saber que el GPS té sentit i que hi ha voluntat "d'existència" per una gran part de la professió. De moment, hem acordat reunir-nos en breu i crear una pàgina privada en Facebook, per obrir discussions. Ah! I molt probablement, una de les primeres accions del GPS, serà la institucionalització d'uns premis anuals (molt probablement anomenats "l'all i la ceba"), a l'estil del Mola i No-Mola dels col·legues terrassencs. Ja s'anirà veient tot plegat.

Sota el meu punt de vista, el GPS que tot just ara estem començant a dissenyar hauria...:

• D'integrar als periodistes i comunicadors sabadellencs, és a dir: periodistes que treballen en mitjans de comunicació i també comunicadors corporatius que exerceixen en departaments de comunicació o gabinets de premsa d'empreses i institucions, com és el meu cas. Ja vaig defensar a la reunió que, tot i que ara mateix no treballo en cap mitjà, em sento representat i integrat al GPS, al costat de tota la resta de periodistes.
• De no excloure als periodistes que, tot i no ser de Sabadell, treballin en mitjans de comunicació i/o gabinets de premsa d'empreses i institucions de Sabadell.
• D'anar més enllà, buscant en tot moment dignificar la nostra professió. No som titelles de ningú; ni estem venuts. Ni tampoc som polítics. Som professionals de la comunicació i ens mereixem ser respectats com a tal.
• De mantenir la necessària distància de qualsevol partit polític o ideologia. EL GPS integra professionals de mitjans, empreses i ideologies diverses.
• De representar amb una veu única el col·lectiu de periodistes i comunicadors sabadellencs, tot denunciant des de possibles casos de mala praxis fins a suposats atacs o insults a la professió per part de sectors externs al periodisme. La llibertat d'expressió és l'única frontera.

En qualsevol cas, estic content. Ja era hora que el periodisme sabadellenc es plantegés una associació per parlar, intercanviar experiències i defensar-se conjuntament. Veurem fins a on arriba el que, a data d'avui, són només els fonaments.