Ja fa dies que em volta pel cap una sensació estranya... una barreja d’il·lusió, cansament i impotència. Sincerament, sóc una persona bastant variable, pel que acostumo a tenir combinats heterogenis de sensacions... però fa dies que noto que, aquest cop, és especial. Sabeu aquesta sensació que et fa pensar que s’acaba una etapa? Avui he arribat a la conclusió que és això. Estic cansat; cansat de treballar i esforçar-me i rebre molt poc a canvi. Em sento impotent; impotent al comprovar que no es valoren les meves aportacions pel que valen. I estic il·lusionat; la il·lusió infantil i innocent de pensar que segur que vindran temps millors. En realitat sóc un nen. Sí, es veritat. Sóc jove... tothom passa en aquestes edats per períodes d’incomprensió, d’explotació laboral, de mal valorat... però tinc poca paciència, i penso que ja he aguantat massa temps. Pensant-ho bé, encara conservo la motivació i el compromís de fa un temps. Això és el que realment em fa donar-ho tot en les coses que faig. Però ja és massa temps. És un compte enrere. Un got d’aigua molt ple... i que amb qualsevol goteta acabarà de vessar. M’he de continuar prostituint d’aquesta manera? Faig un cop d’estat? Dic “fins aquí hem arribat!”? Espero? Aguanto una mica més? Algun dia se’m valorarà pel que faig? Moltes preguntes, moltes feines per fer, molts encàrrecs a l’agenda i menys recompensa de la que caldria. És hora de finalitzar aquesta etapa? És el moment de créixer com a professional? O millor dit: és el moment de marxar amb la gent que realment em valora com a professional?
No hay comentarios:
Publicar un comentario