Estic viu

Un bon plan. Bona birra, un sopar genial. Conversa, riures, fondue, birra. La nit promet. De cop, l'esòfag es resseca. Un glop de birra. La sensació no passa. Empitjores per moments, et marejes, t'ofegues. Surts del bar sol, amb un got d'aigua a la ma. Beus aigua, no entra més enllà de la gola. Cada cop sents que t'ofegues més. Surten els amics, la situació no millora. Dels riures es passa a la preocupació. Cops a l'esquena, cops al pit. Salts, arcades. Alguna cosa continua taponant l'esòfag. Notes que la cosa és més greu del que penses. Ràpidament, ens muntem al cotxe. Arrenca. Direcció Parc Taulí. Molt ofegat. Noves nàusees. "Jimy, para quan puguis". "Merda, merda! aquí no puc". Abans que el cotxe es detingui del tot, obres la porta. No hi ha sort. No aconsegueixes potar. Surts del cotxe, amb la mirada i la ment perduda. Camines sense direcció, fins arribar a la paret dels edificis del carrer. Allà, per fi, surt tot. Un tros de pa assassí. Sí, això sembla. Què cabron! Et gires, mires al cotxe. Veus cares de preocupació. "Estic viu". Aplaudiments i somriures a les boques. Tot s'acava. O tot comença! Zona hermètica, celebració de... que estic viu! Cubates i cerveses a la taula. Càmera de fotos. Autodisparació. Amics. Gràcies!